Quantcast
Channel: Escriure cansa
Viewing all 67 articles
Browse latest View live

100 ANYS DE MARICEL (1) - De capella fosca a menjador lluminós

$
0
0

(FOTO: Col·leció Hospital Sant Joan Baptista)

El 9 de juny de 1910, la capella de l’antic Hospital de Sant Joan Baptista (foto superior) tancava les seves portes, després d’haver-s’hi celebrat el dia abans l’última missa. Una setmana més tard, l’ajuntament de Sitges lliurava les claus de l’edifici a Miquel Utrillo Morlius, apoderat del súbdit nord-americà Charles Deering, el nou propietari de l’immoble. Com a representant de Deering, Utrillo havia signat davant el notari Felip Font Falp l’escriptura definitiva de compravenda de l’Hospital de Sant Joan.

Encara no havia passat un mes quan el 14 de juliol de 1910 el consistori sitgetà autoritzava Utrillo a modificar la façana de l’antic hospital que donava al baluard de Santa Caterina. Començava així el llarg procés de construcció de Maricel, que es prolongaria fins al 1918. El cos de Maricel de Mar –el que havia estat l’Hospital de Sant Joan i que actualment és el Museu Maricel– fou la part que Utrillo transformà en primer lloc. D’antuvi restaurà només la façana i convertí l’antic casalot en una vivenda senyorial a l’estil de les que ja existien a la vila; seria l’any 1914 quan l’indret adquiriria la seva fesomia actual, amb la construcció d’un segon pis i la col·locació de la figura del sant Miquel arcàngel provinent de Balaguer.

L’edifici de Maricel de Mar fou pensat, des del primer moment, com a residència de la família Deering, mentre que el cos de Maricel de Terra (amb el Saló d’Or i el Saló Blau) estava destinat exclusivament a allotjar les valuoses col·leccions del nord-americà. L’antiga església de Sant Joan, amb els seus arcs gòtics inclosos, fou transformada per Utrillo en un acollidor i lluminós menjador.

Tal i com es pot veure a la fotografia inferior, que podríem datar cap als anys 1911-1912, l’estança era presidida per una senzilla taula i nou cadires a joc. Les estovalles que cobreixen la taula reproduixen el conegut símbol de Maricel: un sol rogent damunt tres onades, que es repeteix també en la decoració que penja de les làmpades de ferro forjat. A mà esquerra, entre els arcs originals i que Utrillo tingué el bon gust de conservar, hi ha dos mobles que contenen diversos objectes de porcellana, ceràmica i cristall. Al fons, l’escala de cargol que encara avui es conserva, i on abans hi havia hagut l’altar de l’església, una llar de foc emmarcada per dues columnes.


(FOTO: Biblioteca Santiago Rusiñol - Fons Utrillo)

A les parets laterals hi havia penjats tres quadres, dos dels quals –almenys– eren de Ramon Casas, gran amic de Deering i gràcies al qual Utrillo esdevingué l’home de confiança del col·leccionista. Tot i que a la imatge costa de distingir, el quadre inferior situat a l’esquerra de la llar de foc és Pati del Vinyet, pintat per Casas el 1892 i que l’artista exposà a la Primera Exposició de Belles Arts de Sitges l’agost d’aquell mateix any.

La tela grossa de la dreta, molt més visible, és el Retrat de l’actriu Maria Tubau, que Casas realitzà la primavera de 1901, quan la coneguda actriu madrilenya vingué al Teatre Principal de Barcelona per posar en escena la comèdia “Pepita Tudó”. Casas retratà la Tubau vestida de maja, tal i com apareixia al tercer acte d’aquella obra costumista que tenia de protagonista l’amant de Manuel Godoy.


100 ANYS DE MARICEL (2) - Cinc Grecos al carrer de Fonollar

$
0
0

A principis del 1918, Miquel Utrillo va rebre una carta de Jaume Brossa des de París on li deia el següent (1):

33, Rue de Petrograd – VIIIe.

París, 27 Janer 1918

Amic Utrillo:
Un amic meu, francès, soldat, posseedor d’una col·lecció intel·ligenta e interessanta, té un quadro del Greco. Us en envio una fotografia. Dimensions: 83 x 69.
No crec necessari ponderarvos la bellesa i autenticitat. Es una maravella.
Vos saveu el boom que hi ha en tot quant fa referencia a les obres d’art. He cregut que vos, pels vostres coneixements i situació, sou el mes indicat per a interessaros en l’adquisicio d’aquet Greco, i evitar que vagi a América.
El seu propietari l’ha de vendre per mor de la guerra; altrament el guardaria per a ell, car es el millor morceau  de la seva col·lecció. En vol 60.000 francs, moneda francesa.
Us estimaré molt que em digueu si us interessa; el negoci es verge, la fotografia adjunta es la primera que surt de casa del col·leccionista. L’amic soldat partira demá per Lyon; no seria dificil posarvos en relacions. Pero estic completament a la vostra disposició, inclus per a el transport del quadro.
Us saluda cordialmente vostre

Jaume Brossa

No sabem què se'n va fer de la foto que acompanyava la carta. També ignorem què li va contestar Utrillo (si és que ho va fer), però el quadre no va venir pas a Sitges, a la col·lecció de Charles Deering, que, malgrat no dir-ho Brossa, està clar que era la destinació final d'aquest Greco.

El 1918, a Sitges, hi havien cinc quadres del Greco, i tots es trobaven en un mateix carrer, el de Fonollar, situat al nucli antic. Dos estaven penjats al Cau Ferrat i eren propietat de Santiago Rusiñol: Magdalena penitent amb la creu i Les llàgrimes de Sant Pere. Com tothom sap els havia adquirit al començament del 1894, i el 4 novembre d'aquell mateix any foren passejats pels carrers de Sitges, coincidint amb la Tercera Festa Modernista.

Les llàgrimes de Sant Pere (Sitges - Museu Cau Ferrat)

Amb l'arribada de Deering a Sitges i l'inici de la construcció de Maricel, tres Grecos més vindrien a parar a Sitges. Segons Sebastià Sánchez Sauleda (2), el primer a arribar fou un Sant Pere i Sant Pau, adquirit a un particular a les acaballes del 1912 per 45.000 pts. Malgrat que Utrillo i Deering tingueren molta estima per aquesta tela (la protegiren fins i tot amb un vidre), avui dia l'obra és considerada una còpia del segle XVII.

El juny del 1915 Utrillo comprà dos quadres més del Greco. El primer, una Anunciació, li va vendre un antiquari de Madrid que prèviament l'havia aconseguit de l'església de Las Ventas de Peña Aguilera (Toledo). Junt amb el quadre, l'antiquari va incloure un lot d'objectes. El valor de tot plegat es fixà en 52.000 pts. L'altre Greco era un Sant Francesc d'Assís que fou adquirit per 10.000 pts i que actualment es considera una obra de taller o bé de Jorge Manuel, fill de l'artista.

Sant Martí i el pobre (Arts Institute of Chicago)

En marxar Deering de Sitges el 1921, els tres Grecos se n'anaren amb ell cap als Estats Units. El Sant Pere i Sant Pau, a la mort de Deering, passà a mans d'una de les seves filles, la qual -segons Sánchez Sauleda- la tingué en el seu poder almenys fins al 1972. L'Anunciació  -l'única tela de les tres pintada pel propi Greco- fou cedida pel seu propietari a l'Arts Institute of Chicago el 1924. Allà romangué fins a la dècada del 1950, quan passà a mans de l'altra filla de Deering. Avui dia, però, aquesta obra es troba en parador desconegut. Finalment, el Sant Francesc d'Assís s'afegí a les col·leccions americanes de Deering, on ja hi havia altres peces del Greco, entre elles un Sant Martí i el pobre (que avui es conserva també a l'Arts Institute of Chicago), una Santa Verònica, adquirida a París el 1910, o l'Apòstol Santiago el Menor (3).

Apòstol Santiago el Menor


NOTES
'
(1) La carta pertany al Fons Utrillo de la Biblioteca Santiago Rusiñol. L'hem reproduïda tal com la va escriure Brossa. 
Sobre Jaume Brossa Roger vegeu https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Brossa_i_Roger 
(2) Vegeu SÁNCHEZ SAULEDA, Sebastià: "Nuevas consideraciones sobre la fortuna crítica de El Greco en Cataluña: la figura de Miguel Utrillo (1862-1934)", dins El Greco en su IV Centenario, Universidad de Castilla-La Mancha, 2016, p. 1341-1354.
(3) Curiosament aquest darrer quadre era conegut per Utrillo, que el va reproduir al seu llibre Domenikos Theotokopulos "El Greco", publicat el 1905 a Barcelona, indicant que pertanyia a Charles Deering.

CENT ANYS DE MARICEL (3) - William Deering, el fundador de la nissaga

$
0
0

Des d’un punt de vista estrictament local, el nom de Charles Deering va indissolublement unit al conjunt arquitectònic de Maricel. Per resumir-ho en poques paraules, per als sitgetans Deering fou un industrial i col·leccionista nord-americà que es va enamorar de la nostra vila i que va edificar al nucli antic un dels edificis monumentals més emblemàtics de la població, les obres del qual va dirigir Miquel Utrillo.

Qui més qui menys, tothom sap també que entre les col·leccions de Maricel, hi havia autèntics tresors artístics –alguns únics a Espanya i a Europa– i que de, tot plegat, avui no en queda gairebé res, ja que el 1921 Deering marxà de Sitges precipitadament i s’endugué amb ell totes les obres d’art que havia anat aplegant a Maricel en el darrer decenni.

Ara bé, qui fou en realitat Charles Deering? Què en sabem, d’ell, més enllà del que ens diuen les cròniques dels diaris locals i una certa tradició oral que ha acabat reduint un personatge complex a l’estereotip del ianqui multimilionari i excèntric? Deering visqué setanta-cinc anys, però la seva relació amb Sitges i els sitgetans només en durà dotze. Per tant, fins a quin punt és lícit pensar que el veritable Charles Deering es corresponia amb la imatge que ell mateix volia mostrar als seus nous conciutadans?

Charles Deering
Altrament, quan arribà per primer cop a Sitges fregava ja la seixantena. Un home d’aquesta edat havia de tenir forçosament un passat al darrere. I Deering, sens dubte, el tenia. Tanmateix, fora del seu nucli més íntim (Utrillo i alguns pocs més), quants sitgetans van arribar a saber la història del senyor de Maricel?

Quants coneixien, per exemple, l’origen de la seva fortuna o bé que la família Deering procedia del comtat anglès de Devon? També és improbable que, de Sitges estant, algú sabés que un avantpassat de Charles Deering per línia materna, John Howland, havia estat un dels 102 puritans anglesos (els anomenats Pilgrim Fathers) que el 1620 havien creuat l’Atlàntic Nord a bord del “Mayflower” per instal·lar-se a la costa de Massachussets, on fundarien la colònia de Plymouth.

A diferència de la resta dels mortals, per a Charles Deering els diners mai no van suposar cap preocupació. Gairebé sempre en va tenir, malgrat que amb el pas dels anys la seva fortuna s’aniria incrementant d’una manera important. Hom pot dir sense cap mena de recança que, quan va morir, Deering era un dels homes més rics dels Estats Units –i, per tant, del món–, només superat per una petita elit de supermilionaris entre els quals hi havia els Vanderbilt, Morgan, Rockefeller i Astor.

Arbre genealògic de Charles Deering (confecció pròpia)


La formació d’un businessman

William Deering, creador de la fortuna familiar

Els ancestres de Charles Deering havien estat, majoritàriament, grangers, mariners, calafats i mestres d’aixa. La tradició familiar hauria pogut continuar unes quantes generacions més si el seu pare, William Deering, no hagués estat un home extraordinàriament emprenedor i un hàbil negociant.

Nascut l’any 1826 a South Paris (Maine), després de graduar-se al Seminari de Readfield, inicià la carrera de Medicina a Freyburg. Contra la seva voluntat, però, hagué d’abandonar els estudis al cap de poc temps. El seu pare, que es dedicava a la confecció de teixits de llana, necessitava que l’ajudés en el negoci familiar. Fou així com el jove William s’introduí, si us plau per força, en el selvàtic món de l’empresa. Tenia només setze anys i, al principi, guanyava 18 dòlars mensuals.

La Market Square, a South Paris, cap al 1905

Durant quasi d’una dècada portà la gerència de l’empresa paterna, la “South Paris Manufacturing Company”, fins que començà a interessar-se per les terres de conreu que hi havia a l’Oest. Des de 1853 viatjà molt pels estats d’Illinois i Iowa i féu diverses estades a Chicago. El 1856, en morir la seva primera dona, Abby Reed Barbour –la mare de Charles Deering– tornà novament a South Paris, la seva ciutat natal. Allà continuà dedicant-se als negocis i es casà en segones núpcies amb Clara Cummings Hamilton, amb la qual tindria dos fills més: James i Abby.

El 1865 es traslladà a Portland, on fundà i dirigí la societat “Deering, Milliken & Co.”,  dedicada a la venda de productes de merceria a l’engròs. Amb menys de cinc anys, Deering i el seu soci, Seth M. Milliken, obriren sengles sucursals a Boston i Nova York i es convertiren en uns dels principals majoristes del sector.

Elijah H. Gammon
Amb el petit capital obtingut amb aquesta activitat, a partir de 1870 decidí cercar nous negocis on invertir i diversificar així els seus interessos comercials. L’oportunitat no trigà a presentar-se. Aquell mateix any, Elijah H. Gammon –un vell conegut seu que havia estat pastor metodista i que després havia esdevingut venedor de màquines agrícoles– el va convèncer perquè invertís en el negoci que posseïa a Plano (Illinois); Gammon havia aconseguit els drets de fabricació de la segadora creada pels germans Marsh, però no tenia prou diners per expandir la seva indústria.

Deering prestà 40.000 dòlars a Gammon, a canvi de rebre un percentatge dels guanys o bé de convertir-se en soci seu. Al cap de dos anys, l’empresa de Gammon havia obtingut uns beneficis de 80.000 dòlars. Deering renuncià al seu percentatge i optà per convertir-se en soci de l’empresa, que primer es digué “Gammon and Deering” i més endavant “Gammon, Deering & Steward”. Un any després, Elijah H. Gammon va caure malalt i demanà a Deering que es traslladés a Illinois per dirigir el negoci.

Malgrat que no sabia gairebé res de màquines agrícoles, Deering acceptà i ben aviat deixà palès que, si més no, era un sagaç home de negocis. La seva visió i la seva tenacitat –que mantingué intactes fins que es va jubilar– foren cabdals perquè en molt poc temps l’empresa experimentés un desenvolupament extraordinari, primer amb la fabricació de segadores i de seguida amb la d’agarbadores.


Una aposta arriscada

El 1879, quan l’empresa s’havia fet ja un nom, Gammon va vendre les seves accions a Deering, el qual va quedar com a únic propietari del negoci. Fou llavors que el perspicaç William decidí que havia arribat el moment de fer el gran salt endavant. Tenia 53 anys i prop d’un milió de dòlars. Si l’aposta sortia malament, perdria tot el seu capital i difícilment tindria l’oportunitat de tornar a començar. Si sortia bé, en canvi, podria arribar a ser el rei de les màquines agrícoles arreu del món.

Per aconseguir els seus objectius, calia trobar un mecanisme que, incorporat a les agarbadores, permetés encordillar automàticament les garbes un cop segat el cereal. La solució li aportà un inventor de Wisconsin, John F. Appleby, que experimentava des de feia anys amb màquines agrícoles. Appleby afegí a l’agarbadora de Deering un compressor elàstic que assegurava la uniformitat de les feixes.

L’any 1880 marcà un punt d’inflexió en la carrera ascendent de William Deering com a industrial i negociant. Primer traslladà la fàbrica a Chicago –que d’ara en endavant passaria a dir-se “William Deering & Co.”– i tot seguit construí  3.000 unitats de la màquina d’Appleby, que foren immediatament venudes. Malgrat l’inqüestionable avenç que suposava lligar les garbes amb cordill en lloc de filferro –com s’havia vingut fent en la darrera dècada–, els grangers no estaven disposats a pagar un sobrepreu pel fil d’agarbar. Aleshores Deering s’ho va jugar tot a una carta.

Edwin H. Fitler
Si el cordill de les agarbadores resultava car per als grangers, s’havia de cercar una solució per abaratir-lo. En aquella època, només hi havia tres fàbriques de cordill a tot el país. Una d’elles es trobava a Filadèlfia, el propietari de la qual era Edwin H. Fitler. Deering es posà en contacte amb ell i li plantejà el seu problema. D’antuvi, Fitler es mostrà reticent amb la proposta de Deering.

"-El que vostè vol –va dir Fitler–, és un tipus de cordill especial que no es pot fabricar sense desenvolupar un nou tipus de maquinària. –I encara afegí–: Sento molt dir-li que no em puc permetre el luxe de fabricar-lo per un únic client.

-D’acord –va contestar Deering, sense immutar-se–. Penso que a la llarga podria ser un bon negoci, tot i que de moment començaria només amb una comanda equivalent a deu vagons."

Quan va escoltar “deu vagons”, Fitler va quedar astorat uns instants. Però de seguida reaccionà i acceptà, sol·lícit, la proposta de l’astut William. Anys a venir, explicaria en més d’una ocasió com tancà en dos minuts un negoci d’un milió de dòlars amb Deering.

En els anys següents, el preu del cordill d’agarbar baixà dràsticament, reduint els costos que tenien els grangers i beneficiant la venda d’agarbadores de la “Deering Harvester Co.”, nom que prengué l’empresa cap a 1885. D’altra banda, Deering no trigà gaire a muntar el seu propi negoci de fabricació de cordill,, invertint desenes de milers de dòlars en la recerca de diversos materials amb els quals poder confeccionar una classe de cordill que tingués un preu raonable i alhora fos prou resistent.


De la guerra de les recol·lectores a la “International Harvester Company”

James Deering
Gràcies a tot això, al llarg de la dècada dels vuitanta, la “Deering Harvester Co.” (DHC) no tan sols esdevingué una de les principals indústries de maquinària agrícola dels Estats Units, sinó que fou pionera en la fabricació de nous aparells, com ara les collidores de blat de moro i els rastells de fenàs. Curiosament, en aquell període, el nombre de fabricants de maquinària agrícola descendí del centenar i escaig fins a la vintena. La DHC no tan sols va sobreviure a la desfeta, sinó que es col·locà per davant de la majoria dels seus rivals.

També fou durant aquella època (concretament el 1883) quan William Deering incorporà a la direcció de l’empresa els seus fills Charles i James i també el seu gendre Richard F. Howe.

En començar la dècada de 1890, la fàbrica de Chicago donava feina a 9.000 treballadors i produïa diàriament 1.200 màquines de diversos tipus, que eren exportades als cinc continents. A més, l’empresa tenia 60 sucursals repartides per tot el país, i una legió de comercials que distribuïen els seus productes a tots els racons dels Estats Units.

La fàbrica dels Deering a Chicago cap al 1900

L’única competidora capaç de fer ombra a la DHC era la “McCormick Harvesting Machine Co.”, fundada per Cyrus Hall McCormick, que el 1831 havia inventat la primera segadora. Veient l’èxit que havia tingut l’agarbadora de William Deering, l’empresa de McCormick no dubtà a fabricar-ne una de semblant, i el mateix varen fer la resta de les principals indústries del sector. 

Tant William Deering com Cyrus Hall McCormick eren dos homes eminentment pràctics que, quan volien alguna cosa, hi esmerçaven temps i diners. També creien a ulls clucs amb aquella màxima que diu que la unió fa la força. Per tant, sabien que estaven condemnats a entendre’s més tard o més d’hora. La primera conversa entre els dos reis de les segadores es produí ja en els anys vuitanta. La mort de McCormick, el 1884, va interrompre momentàniament el procés, que fou reprès en diverses ocasions al llarg de la dècada de 1890, sense que s’arribés però a cap acord.

Cyrus H. McCormick
Ho va impedir, en bona part, l’anomenada “guerra de les recol·lectores” (Harvester Wars), que trasbalsà la indústria de la maquinària agrícola nord-americana durant els darrers anys del segle XIX. Després de d’un intent no reeixit de constituir l’”American Harvester Co.” (1890-91), que havia d’agrupar en una única organització totes les companyies, s’encetà una renyida lluita que portà a moltes empreses a fer fallida o a ser absorbides per les seves rivals. Només les millor dirigides continuaren essent solvents i pogueren esquivar el fantasma de bancarrota. Els Deering i els McCormick sortiren reforçats d’aquesta lluita i coparen gran part del mercat agrícola nord-americà.

El 1901, William Deering es retirà dels negocis, que quedaren en mans dels seus dos fills i del seu gendre. Abans, però, maldà per deixar ben lligada la fusió de la seva empresa amb la dels McCormick. Per aconseguir-ho, llogà els serveis de J. P. Morgan i George Perkins, dos dels homes que més sabien de finances als Estats Units.

L’any següent, per fi, va néixer la “International Harvester Company” (IHC), que a més de la DHC i de la “McCormick Harvesting Machine Co.”, integrà també tres companyies més petites: la “Plano Manufacturing Co.” (sorgida a Illinois el 1881 i dirigida per W. E. Jones), la “Warder, Bushnell & Glessner Co.” (creada per Benjamin Warder a Ohio el 1850 i que produïa la marca Champion) i la “Milwaukee Harvester Co.” (nascuda el 1884 de la fusió de diverses companyies).

Des del mateix moment de la seva creació, la IHC es convertí en l’empresa de maquinària agrícola més gran del món, controlant més del 80 % del comerç domèstic dels Estats Units. L’hegemonia de la IHC es perllongaria durant més de tres quarts de segle, fins que el 1985 va vendre la seva divisió agrícola a la Case Corporation.

Oficines de la International Harvester Company

Durant els primers anys de la IHC, els germanastres Deering ocuparen un lloc preeminent dins l’organigrama directiu d’aquest gegant empresarial. Charles fou president del Consell d’Administració entre 1904 i 1916, any en què es retirà. Per la seva banda, James en fou el vicepresident de 1902 a 1919, i posteriorment esdevingué el director de la companyia fins a la seva mort, ocorreguda el 1925.

William Deering, el fundador de la nissaga, va passar bona part dels seus darrers anys a la seva residència hivernal de Florida, on va morir pocs dies abans del Nadal de 1913. Un cop retirat dels negocis, es dedicà a la filantropia i esdevingué un important benefactor de diverses institucions de Chicago, entre elles la Northwestern University, el Wesley Hospital i el Garrett Biblical Institute, totes les quals van rebre considerables donatius econòmics.

Estiu del 1913: William Deering (a la dreta), amb el seu fill Charles, la seva néta Barbara i el seu besnét Richard Ely Danielson


Bibliografia

Herbert N. CASSON. The Romance of the Reaper, New York: Doubelday, Page & Company, 1908.
William Deering. Born in Maine, 1826. Died in Florida, 1913, Chicago: Privately Printed, 1914.
Charles H. WENDEL. 150 Years of International Harvester, Iola (Wisconsin): Krause Publications, 2004.

Utrillo i Doña Platera

$
0
0



3 de juny de 1956. Era diumenge, com avui.

Aquell dia Miquel Utrillo Vidal feia una entrada triomfal a Sitges amb Doña Platera, una somera en companyia de la qual havia viatjat des de Caravaca (Múrcia), una població que dista uns 650 km de la nostra. 

L'origen del viatge, iniciat unes setmanes abans, havia estat una aposta de 10.000 pessetes (altres fonts parlen de 25.000); tot i que, coneixent el tarannà d'Utrillo, l'excentricitat de l'aventura devia haver pesat tant com l'aspecte crematístic.



De l'aventura d'Utrillo se'n feren ressò diversos rotatius d'àmbit estatal, entre ells La Vanguardia, que el 6 de juny deia el següent:




Una setmana més tard, el mateix diari en tornava a parlar:



També l'Ecodel 13 de maig parlava per primera vegada d'aquest viatge, tot dient: "D. Miguel Utrillo está efectuando el recorrido Caravaca-Sitges, utilizando como medio de locomoción un burro (...) Utrillo, que se ha dejado barba para este viaje, lleva una típica cruz como presente del alcalde de aquella ciudad para su colega de Sitges y en sus alforjas trae, además de varios trajes, máquina fotográfica y de escribir, pues tiene el propósito de relatar su viaje en crónicas. Motiva este original viaje una apuesta de diez mil pesetas, habiéndole regalado el pollino el acaudalado residente de Caravaca, D. Manuel Álvarez, con la condición que el borrico pasará a ser de propiedad de Miguel cuando este llegue a Sitges. Dicha noticia está siendo comentadísima y se le prepara al caminante literario un triunfal recibimiento".

El 3 de juny, el setmanari anunciava que per aquell dia estava prevista l'arribada de Miguel Utrillo, "que como ya informamos realiza el raid Caravaca-Sitges a bordo de la ya popular burra Doña Platera", i afegia que tota la premsa espanyola havia seguit amb interès "las etapas de tan original viaje"




Set dies més tard, sota el titular "Sitges recibió clamorosamente al escritor Miguel Utrillo", l'Eco ressenyava l'apoteosica arribada:

"Utrillo llegó el pasado domingo, a las 8 de la tarde y su primer acto fue postrarse a los pies de la Virgen del Vinyet en su Santuario. Antes de emprender la marcha hacia la Villa, descansó unos minutos en el Restaurante La Masia, donde fue saludado por D. Jacinto Vendrell, presidente del Fomento del Turismo.


"El pueblo en masa acudió a esperar a Utrillo, quien, a los airosos sones de una banda de música fue aclamado al entrar en la Villa, en cuyas céntricas calles era materialmente dar un paso. La numerosísima comitiva se dirigió al Ayuntamiento (...), donde fue recibido por el Alcalde accidental, D. Juan Carbonell (...) Utrillo, en emocionadas frases, saludó a la primera autoridad suburense y le hizo entrega de una pequeña cruz de oro de Caravaca (...) Ante los insistentes aplausos del gentío que llenaba totalmente la plaza del General Mola, Utrillo se vio obligado a salir al balcón del Ayuntamiento, donde dio las gracias y terminó con un ¡Viva Sitges!". A la nit, un grup d'amics obsequiaren Utrillo amb un sopar a l'Hotel Subur.

A la crònica del mateix 10 de juny, encara s'afegia: "A última hora llega a nuestra Redacción la noticia que Miguel Utrillo ha regalado Doña Platera al Hospital de San Juan Bautista, por lo que le felicitamos por su beau geste, digno colofón a su extraordinario viaje, cuyo triunfal y apoteósico recibimiento acabamos de reseñar"



El 9 d'agost següent, Utrillo donà una conferència a les terrasses de Maricel on explicà el seu periple al costat de Doña Platera.



Doña Platera visqué plàcidament a l'Hospital fins al 1977, i arribà a ser tan popular  entre els sitgetans que fins i tot el mestre Gabriel Pallarès li dedicà un dels seus pasdobles més inspirats.  



NOTA: Totes les fotos pertanyen al FONS UTRILLO de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol




Monemvassia, el Gibraltar grec

$
0
0


Vista aèria de Monemvassia (Foto: Amusing Planet)

Diu la llegenda, a bastament reproduïda, que la malvasia fou portada a Sitges per un dels almogàvers que al començament del segle XIV anaren a guerrejar a la Mediterrània oriental sota les ordres de Roger de Flor. El 1953 Joan Amades va recollir la llegenda en un opuscle que duia per títol El vi grec de Sitgesi que estava bellament il·lustrat amb dibuixos d’Emili Ferrer Espelt L’opuscle original és gairebé introbable, però sortosament fa una quinzena d'anys se’n publicà una edició facsimil (Llegendes de Sitges, Tarragona: Edics. El Mèdol, 2004) en un petit volum en el qual es reprodueixen també dues altres llegendes sitgetanes recollides per Amades: Les Coves de Sitges i Llegendes de la Mare de Déu del Vinyet.

Un dels dibuixos d'Emili Ferrer que serviren per a il·lustrar "El vi grec de Sitges"

Segons Amades, el vi malvasia“era patrimoni d’una comunitat religiosa de l’illa hel·lènica de Monemvassia, pels pobles llatins Malvasia, i per tant allí aprengué a fer-ne un guerrer sitgetà que hi anà a parar quan les nostres guerres amb l’Orient durant l’alta edat mitjana (...)”. Obligat a sojornar en el convent de Monemvassia,”el soldat pogué observar com, amb tot compte i mirament, els frares cercaven els raïms que es trobaven en un grau precís de maduresa, els quals separaven de la resta. Conduïts al cup, un germà molt vell de testa venerable, mestre en l’art del vi, triava amb gran zel els gotims gra per gra i en retirava aquells que eren pansions. I amb aquells grans pansits i arrugats que eren més sucre que suc, premsats i encupats, feien el vi deliciós que aneu a saber com en devien dir i que nosaltres hem batejat amb el nom de Malvasia, pres de la illeta mediterrània on el va conèixer i aprengué a fer-lo l’esforçat almogàver...”

Per als sitgetans –tant els d’ara com els de fa cent anys–, Monemvassia ha estat sempre una paraula de ressonàncies mitològiques (des del 2004 Sitges hi està agermanada), a la qual hem recorregut sovint quan no hem tingut prou arguments històrics per explicar els orígens remots de la nostra malvasia. I, tanmateix, bona part dels estudiosos del tema afirmen que els ceps de malvasia que s’estengueren durant l’edat mitjana arreu de la Mediterrània –a Catalunya, a Itàlia, a Mallorca, a Sardenya, etc.– i, fins i tot, més enllà –a les Illes Canàries– procedien de Monemvassia (també hi ha, però, els que opinen que cal remuntar el conreu de la malvasia a casa nostra a l’època del primers colonitzadors grecs).


La Quarta Croada i el setge de Villehardouin

Sigui com sigui, i mitologies al marge, la veritat és que Monemvassia existeix. Com també és veritat que, a part del nom, poca cosa més sabem d’aquesta petita població –avui dia turística– que es troba a uns tres-cents quilòmetres al sud d’Atenes i que encara conserva molts vestigis dels diferents imperis comercials que la dominaren al llarg dels segles: francesos, bizantins, venecians, turcs...


La península de Morea i el penyal de Monemvassia segons el cartògraf venecià Vincenzo Maria Coronelli (1689)
(FONT: gallica.bnf.fr)

Situat a la costa llevantina de la península de Morea –l’antic Peloponès–, i conegut com el Gibraltar grec, Monemvassia és un immens penyal d’un quilòmetre i mig de llargada i de tres-cents metres d’alçada que s’endinsa en el mar i al qual només es pot accedir a través d’una faixa estreta de terra, una mena d’escullera que dóna raó de ser al seu nom en grec. Monemvassia procedeix de la locució móni émvassis, que literalment significa“única entrada”.


L'escullera que permet l'accès al penyal (Foto extreta del web kissamitakis-guesthouse.com)

Coneguda des de l’època antiga amb el nom de Minoa, Monemvassia fou d’antuvi un petit llogaret a la rada del qual feien escala els vaixells que anaven i venien de Creta. Amb el nom d'Epidauros Limera, entre els segles VI i VIII estigué en mans dels eslaus, que colonitzaren la major part del territori grec. Quan a partir del segle IX l’imperi bizantí recuperà el poder sobre Grècia, la ciutat esdevingué –ja sota el nom de Monemvassia– una plaça forta i un port cada vegada més pròsper que, amb el temps, arribaria a ser el principal centre comercial de la Morea bizantina –gràcies, en bona part, a un seguit d’exempcions fiscals.

Arran de la Quarta Croada i el saqueig de Constantinoble (1204), que suposà l’esquarterament de l’Imperi bizantí, Monemvassia passà a integrar-se en el nou principat d’Acaia, creat pels cavallers francesos Guillaume de Champlitte i Geoffroy de Villehardouin. 


Segell dedicata a Geoffroy de Villehardouin
Fou el fill d’aquest últim qui el 1249 conquerí la ciutat, després de tres anys de setge rigorós. D’antuvi, els habitants de Monemvassia, ben abastits i protegits, van creure que els francesos no trigarien a desistir del seu bloqueig; per això els feien befa des de dalt de les muralles. Però Guillaume de Villehardouin demostrà ser un home perseverant i alhora enginyós. Amb l’ajuda dels venecians –que llavors dominaven les Illes Jòniques, les Illes de l’Egeu, Creta i l’Hel·lespont–, féu construir a les seves tropes una mena de fones gegantines que utilitzà per llançar damunt de Monemvassia grans blocs de pedra de més de dos-cents quilos. Finalment, al cap de tres anys, reduïts a la misèria i forçats a nodrir-se de gats i rates, els habitants de la ciutat es rendiren.


Escut dels Villehardouin com a prínceps d'Acaia
El 1259, Guillaume de Villehardouin caigué presoner de les tropes bizantines de Miquel VIII Paleòleg i, com a preu de la seva llibertat, es veié obligat a lliurar la ciutat, juntament amb la fortalesa de Mistràs. Dos anys més tard, aquelles mateixes tropes reconquerien Constantinoble i Miquel VIII Paleòleg esdevingué el nou emperador de Bizanci. Monemvassia es convertí en la seu del governador bizantí del Peloponès, fins que tres dècades més tard va perdre aquesta distinció en favor de Mistràs (1289). Començà, així, una rivalitat creixent entre les dues ciutats.


Roger de Llúria i Roger de Flor

Al tombant del segle XIII al XIV van entrar en l’escenari de l’Orient llatí la Corona catalano-aragonesa i els almogàvers. El 1292, Roger de Llúria –almirall dels regnes de Catalunya i Sicília– realitzà una de les seves habituals ràtzies a la Mediterrània oriental. Segons diu Ramon Muntaner a la seva Crònica, les hosts de Roger recorregueren les illes de Lesbos, Lemnos, Tinos, Andros, Mikonos i Quios. En el viatge de tornada cap a Sicília, saquejaren la ciutat de Monemvassia i l’illa de Corfú.

Dues dècades més tard, els catalans tornaren a Monemvassia, en companyia de Roger de Flor. Com és sabut, davant l’amenaça creixent dels turcs, l’emperador bizantí Andrònic II –fill de Miquel VIII Paleòleg– contractà els serveis de la Companyia Catalana. Roger de Flor i els seus almogàvers sortiren de Messina l’estiu de 1303 en direcció a Constantinoble. Abans d’arribar-hi, feren una escala a Monemvassia. L’aturada no fou gratuïta. Uns mesos abans, quan els emissaris de Roger de Flor havien negociat amb Andrònic II les condicions de l’ajuda a l’imperi bizantí, s’havia establert –entre d’altres coses– que es pagaria per endavant una part de la soldada. 

Així s'imaginà José Moreno Carbonero l'Entrada de Roger de Flor a Constantinoble (1888) (Palacio del Senado, Madrid)

L’indret escollit per fer el pagament havia estat Monemvassia, situada a mig camí entre Messina i Constantinoble i el port de la qual era un pas marítim obligat, atès que unia l’imperi amb les seves antigues possessions continentals. Així, doncs, l’esquadra catalana arribà a Monemvassia, on, a més de cobrar la soldada, “los fo donat gran refrescament de totes coses”. Segurament que els almògavers i el mateix Roger de Flor provaren, durant aquella estada al penyal, la saborosa malvasia, tot i que Muntaner no n’esmenta res.

El que vindria després és prou conegut. De Monemvassia, els almogàvers marxaren cap a Constantinoble, on van ser rebuts amb tots els honors per Andrònic II. I tot seguit, començaren les victorioses campanyes contra els turcs a Cízic, Típoli, Filadèlfia, Magnèsia, Esmirna, Efès, etc. Després de l’assassinat de Roger de Flor a mans dels bizantins (1305), els almogàvers declararen la guerra a l’imperi. Fou la coneguda “venjança catalana” [sobre Roger de Flor, vegeu https://www.sapiens.cat/temes/personatges/l-ultim-sopar-de-roger-de-flor_17293_102.html]

Assassinat de Roger de Flor i els seus acompanyants a Adrianòpolis

Durant un lustre sembraren el terror pels territoris de Tràcia, Macedònia, Tessàlia i la Grècia mitjana, fins que entraren al servei del duc d’Atenes, el francès Gautier de Brienne. Però quan aquest volgué prescindir dels seus serveix, els almogàvers van derrotar-lo i s’apoderaren del ducat (1311). Uns anys després, van estendre el seu domini i fundaren un nou ducat, el de Neopàtria (1318). Ambdues possessions foren organitzats d’acord amb la legislació feudal catalana i estigueren sota el domini directe de la Corona catalano-aragonesa fins al 1388, any en què el ducat d’Atenes fou ocupat en nom de Venècia pel senyor de Corint, Nelio Acciaiuoli –dos anys després el ducat de Neopàtria va córrer la mateixa sort.


Entre turcs i venecians

Església d'Haghia Sophia, dalt de tot de Monemvassia
Mentrestant, a Monemvassia també havien passat coses. Andrònic II havia fet construir a la part alta de la ciutat l’església d’Haghia Sophia, que encara avui conserva valuoses pintures murals i relleus bizantins. Altrament, s’ha esmentat abans la rivalitat entre Monemvassia i Mistràs. Quan a mitjan del segle XIV es creà el despotat de Morea com a regió autònoma vinculada a l’imperi, s’escollí Mistràs com a capital, amb la qual cosa el pes de l’administració bizantina es concentrà en aquella ciutat. A causa d’això, i malgrat la seva importància estratègica i comercial, a nivell polític Monemvassia es veié relegada de manera quasi exclusiva a ser el port de Mistràs.

Aquesta situació es perllongà fins al 1395, quan els turcs invadiren Morea i, sota el comandament del soldà Baiazet I, mataren i deportaren milers de persones. Llavors el dèspota de Morea, Teodor I Paleòleg, es veié obligat a cedir Mistràs i Corint als cavallers de l’Orde de Sant Joan de Rodes, quedant-se per a ell tan sols Monemvassia. Entre els anys 1458 i 1460 els otomans completaren l’ocupació de Morea, últim reducte de la cultura i les tradicions hel·lèniques. Finia, d’aquesta manera, la conquesta de la Grècia continental per part dels turcs.

Només Monemvassia es lliurà d’aquest destí. Durant quatre anys estigué sota la protecció del papa Pius II, si bé eren els venecians els qui des de feia dècades controlaven de facto el penyal. El 1464 la ciutat passà a mans de la Sereníssima República de Venècia, que la posseí fins al 1540. Durant aquell període, que fou força esplendorós, els venecians rebatejaren la ciutat amb el nom de Napoli de Malvasia, amb què es va conèixer arreu d’Itàlia i altres indrets d’Europa. També restauraren la muralla bizantina i l’adaptaren a les noves exigències defensives. El 1540 Monemvassia fou ocupada pels turcs, el domini dels quals s’allargà fins al 1690. Per la pau de Carlowitz, els turcs hagueren de cedir el Peloponès altra vegada als venecians, que romangueren a Monemvassia fins que la pau de Passarowitz (1718) els obligà a cedir novament el penyal als turcs, que ja no l’abandonarien fins a la independència de Grècia (1821).

Gravat de Monemvassia a l'època de domini venecià, realitzat per F. de Witt

Durant aquell últim segle de domini turc van ser diversos els viatgers europeus que, en el seu periple per la Mediterrània oriental, passaren per Monemvassia. Un d’ells fou el francès Antoine-Laurent Castellan (1772-1838), que al començament del segle XIX deixà constància dels seus viatges en els tres volums de les seves Lettres sur la Morée, l’Hellespont et Contantinople. Castellan féu consideracions molts interessants sobre Monemvassia, acompanyant-les de diversos gravats i mapes de l’indret, com ara aquest.

(FONT: gallica.bnf.fr)

Los esclavos del Valle de los Caídos

$
0
0
(L’actualitat de les darreres setmanes entorn de la polèmica de l’exhumació del cadáver de Franco del Valle de los Caídos, m’ha fet recuperar un article que vaig escriure per a la revista CLÍO el 2002 -i que fou publicat l'any següent- sobre la història del Valle de los Caídos i la utilització de milers de presos republicans en la seva construcció.
He mantingut el text original en castellà i la bibliografía i webgrafia que aleshores vaig fer servir per documentar-me. He afegit, però, per a qui en vulgui saber més, altres fonts aparegudes amb posterioritat al 2002.
Quant a les imatges que il·lustren el text, gairebé totes han estat extretes del blog “El inquilino digital”, de David García Ibáñez). 

Vista panorámica del conjunto monumental hacia 1959

Una fría tarde de principios de 1940 un coche se detuvo en el puerto del Alto de los Leones, en plena sierra de Guadarrama.  

Del vehículo bajaron dos hombres. Uno era Francisco Franco, jefe del estado español y generalísimo de los ejércitos desde octubre de 1938. El otro era el general José Moscardó, el héroe del Alcázar de Toledo. Franco y Moscardó empezaron a descender por la montaña hacia El Escorial. Después de andar un par de kilómetros entre frondosos pinares, llegaron a una hondonada que se abría en dirección a la sierra. Estaba coronada por un peñasco que los lugareños llamaban Altar Mayor. 

Franco, seguido de un jadeante Moscardó, trepó hasta la cima. Desde allí vio que un poco más hacia el norte se levantaba otro montículo aún más alto. Observando los prominentes crestones graníticos de aquel macizo, Franco dijo: "Este es el sitio". Por fin había encontrado lo que tanto había buscado: el lugar donde debería levantarse el monumento que perpetuara la memoria de los que habían muerto en la reciente guerra civil española. El nombre del valle era Cuelgamuros, y el del macizo, Risco de la Nava. En el transcurso de las dos décadas siguientes se construiría allí una basílica, un monasterio y una gigantesca cruz. El conjunto pronto sería conocido como el Valle de los Caídos.


Imagen del Risco de la Nava y del valle de Cuelgamuros hacia 1940,
antes de empezar las obras del Valle de los Caídos

Prisas y retrasos
Franco escogió el primer aniversario del final de la guerra para dar a conocer públicamente su faraónico proyecto. Aquel 1 de abril de 1940, tras el almuerzo que siguió al desfile de la Victoria, una comitiva de coches encabezada por el Caudillo se dirigió hacia Cuelgamuros. Le acompañaban su esposa y un selecto grupo de generales, miembros del ejecutivo, autoridades falangistas y representantes del cuerpo diplomático. 

A la llegada se leyó el decreto que promulgaba la erección del monumento. En el preámbulo quedaba claro cual iba a ser su significado. No se trataba de levantar un sencillo túmulo, sino un gigantesco mausoleo que desafiara "al tiempo y al olvido" y que fuera "un lugar perenne de peregrinación en que lo grandioso de la naturaleza ponga un digno marco en el campo en que reposan los héroes y mártires de la Cruzada...".

Por otra parte, en el artículo primero del decreto se declaraban "de urgente ejecución" las obras que debían llevarse a cabo en Cuelgamuros. Franco tenía prisa por ver terminado el monumento. Según las previsiones, en un año podría inaugurarse la cripta, y en el plazo de cinco estarían terminadas todas las edificaciones del conjunto, incluida la gran cruz que debía presidirlo. Finalmente las obras se prolongaron hasta 1958. Aunque Franco achacó los continuos retrasos a una conspiración masónica, la verdad fue otra muy diferente. Entre las causas que impidieron cumplir los plazos previstos cabe señalar la dureza del terreno, la utilización de mano de obra no especializada, los continuos cambios del proyecto hechos sobre la marcha y la ampliación de las dimensiones que inicialmente tenía el monumento.


Instantánea tomada el 1 de abril de 1940, día en que se presentó el proyecto
y se dio lectura al decreto de construcción del monumento. De izquierda a derecha, en primera fila,
Franco, Rafael Sánchez Mazas, Ramón Serrano Suñer y, de espaldas, el arquitecto Pedro Muguruza

Pedro Muguruza Otaño, director general de Arquitectura, fue el hombre en quien Franco confió la elaboración de los planos y la dirección de las obras del Valle de los Caídos. Sin embargo, el arquitecto siempre afirmó que el diseño original partió del propio Franco, lo cual no es nada insólito si tenemos en cuenta que en la España de aquellos años fueron muchos los proyectos e iniciativas cuya paternidad se atribuyó al dictador. De todas maneras, la verdad es que la construcción de un monumento a los caídos fue una idea que obsesionó a Franco durante mucho tiempo, ya desde el inicio de la guerra. Y cuando por fin ésta empezó a hacerse realidad, supervisó personalmente todo el proceso hasta el mínimo detalle.

Bajo la dirección de Muguruza, se adjudicó mediante concurso la ejecución de las distintas obras. Tres fueron las constructoras escogidas: San Román, que se encargó de perforar la cripta (uno de los encargados de la empresa era Benito Rabal, padre del futuro actor Paco Rabal, que pasó parte de su adolescencia en Cuelgamuros); Molán, que se responsabilizó de la edificación del monasterio; y Banús, que construyó la carretera de acceso al monumento. Posteriormente se encargaría a Huarte la erección de la cruz.


Pedro Muguruza Otaño
Pasó el primer año y llegó la fecha anunciada para la inauguración de la cripta, que no tuvo lugar porque del Risco de la Nava sólo se habían logrado extraer unas pocas toneladas de roca. El 31 de julio de 1941 Franco manifestaba su impaciencia a través de un decreto en el cual se decía que había "llegado el momento de impulsar decididamente la obra para coronar su término en el menor plazo posible". El documento preveía también la constitución inmediata de un órgano de dirección -llamado Consejo de Obras del Monumento a los Caídos- que tuviera la autoridad y la autonomía de gestión necesarias para resolver "todas las dificultades que las circunstancias presentes puedan presentar ante la rápida marcha de los trabajos". Una de dichas dificultades era la del aprovisionamiento de víveres, materiales y carburantes. La otra, la necesidad de dinero.

Es muy probable también que ya por aquellas fechas empezara a plantearse la posibilidad de utilizar mano de obra reclusa para agilizar el proceso de construcción del monumento. Sin embargo, como veremos después, los primeros destacamentos de presos no llegarían a Cuelgamuros hasta mayo de 1943.

Las inesperadas visitas de Franco
A mediados de la década de 1940 las obras no habían avanzado lo suficiente como para esperar su pronta inauguración. En la Nava se había hecho una perforación de once metros de ancho por otros once de altura. La bóveda del crucero estaba terminada, al igual que parte del vestíbulo semicircular de la entrada y casi todo el monasterio.

Franco visitaba muy a menudo Cuelgamuros, generalmente sin previo aviso. A veces iba incluso a medianoche, acompañado tan sólo de su chófer y de un policía. Durante estas visitas acostumbraba a modificar aspectos y detalles ya terminados, lo cual añadía un nuevo retraso al lento proceso de construcción. 

Si era necesario, cogía el lápiz y trazaba un boceto para que arquitectos y técnicos interpretaran mejor cuáles eran sus intenciones. En una ocasión, manifestó su desagrado con las dimensiones de la nave principal de la basílica. "Esto da la sensación de que entramos en un túnel -dijo-. Aquí hay que profundizar metro y medio en el suelo". Y así se hizo, claro. Otras veces sus visitas tenían un carácter más oficial. Entonces Franco se presentaba acompañado de los jerarcas del régimen -a los cuales enseñaba los avances conseguidos- y seguido por las cámaras del No-Do, que registraban puntualmente la efeméride.


El dictador visitando las obras en compañía de Carmen Polo y varios
jerarcas franquistas (inicio de los años 1940)

La enfermedad de Pedro Muguruza obligó a apartarlo de la dirección de las obras en mayo de 1949. Para sustituirlo, se creó una junta de dirección integrada por Francisco Prieto Moreno, Antonio Mesa y Diego Méndez. Viendo las divergencias que existían entre los tres arquitectos, en enero de 1950 Franco encargó a cada uno de ellos que hiciera un anteproyecto de la cruz. El que más le gustó al dictador fue el de Diego Méndez, que a partir de aquel momento se convirtió en el nuevo director de las obras.

Anteriormente se habían presentado diversos proyectos de la cruz, pero todos habían sido rechazados. Sin embargo, esto no fue obstáculo para que, a mediados de los cuarenta, Franco convocara a las empresas que trabajaban en Cuelgamuros con el objetivo de que, en el plazo de diez días, alguna de ellas hiciera el replanteo de la cruz en lo alto del Risco de la Nava. En sólo ocho días la empresa Banús construyó sobre la misma roca una escalera de madera de 370 peldaños y colocó una tarima desde la cual Franco y sus acompañantes pudieron admirar la panorámica que ofrecía el lugar.


Tres de los diversos proyectos de la cruz, todos ellos rechazados

En agosto de 1954 concluyeron las obras de ensanchamiento de la cripta, que duplicó sus dimensiones originales. Por aquel entonces, todavía faltaba mucho para culminar la cruz, que había empezado a levantarse en 1951. Su construcción presentó muchas dificultades, entre otras el ensamblaje de los brazos y la colocación de las colosales esculturas de Juan de Ávalos. Finalmente quedaría terminada en septiembre de 1956.

Los esclavos de Cuelgamuros
Los reiterados retrasos que al principio se produjeron en el Valle de los Caídos convencieron a Franco de la necesidad de utilizar como mano de obra a prisioneros republicanos que  estaban encarcelados desde 1939 o incluso antes. En 1943 Cuelgamuros se convirtió en uno más del centenar y medio de destacamentos penales donde se aplicaba el conocido sistema de redención de penas por el trabajo, cuya invención fue atribuida también al dictador.

La implantación de este sistema, que permitiría al régimen franquista explotar durante años a decenas de miles de prisioneros políticos, tuvo su origen en un decreto emitido en Salamanca en mayo de 1937, en el cual se reconocía que el derecho al trabajo no podía "ser regateado por el Nuevo Estado a los presos rojos". Detrás de la afirmación de este derecho se escondía una apremiante necesidad: la de regular la situación del gran número de prisioneros y condenados que había provocado el avance de las tropas franquistas desde el inicio de la guerra. El primer destacamento penal se constituyó cinco semanas después, cuando un grupo de prisioneros empezó a construir un monumento en honor al general Mola en los alrededores del pueblo burgalés de Alcocero, en el lugar donde un mes antes se había estrellado el avión en que viajaba el militar.


Cartel de la empresa Huarte (del blog
"Escomberoides")
Un año más tarde, en octubre de 1938, una orden ministerial dictada en Vitoria establecía la creación del Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo, que se encargaría de clasificar a los presos y de gestionar los rendimientos económicos producidos por su trabajo forzado. Fue en esta orden ministerial donde se introdujo por vez primera la cuestión de la condonación de penas a cambio del trabajo realizado. La relación entre trabajo y recorte de penas varió a lo largo del tiempo. Si en un primer momento, por cada día de trabajo se redimían dos de la condena, a partir de 1943 se amplió hasta seis días por cada uno trabajado, y finalmente se fijó que dos días de trabajo redimían tres de la condena.

Teóricamente los reclusos recibían un jornal idéntico al de los obreros libres, es decir, entre 14 y 15 pesetas al día. Pero en realidad cobraban tan sólo 2 pesetas diarias por ocho o diez horas de trabajos forzados. De esta cantidad el preso recibía en mano 50 céntimos, ya que las 1,50 pesetas restantes se destinaban a su manutención. Los que tenían mujer recibían 2 pesetas más, y se añadía otra peseta por cada hijo menor de 15 años. Así, pues, en el mejor de los casos, el preso recibía la cuarta parte de su jornal. El resto era ingresado en el erario público a beneficio del Estado.

A pesar de que el sistema de explotación laboral instaurado por el régimen de Franco adoptó formas muy diversas (destacamentos penales, colonias penitenciarias militarizadas, batallones disciplinarios, talleres penitenciarios), el objetivo de todas ellas fue siempre el mismo: utilizar una mano de obra forzada que apenas costaba dinero y que estaba disponible en todo momento. Los reclusos republicanos fueron un negocio extraordinariamente rentable para los organismos públicos y la larga lista de empresas privadas que dispusieron de ellos.


Vista de las obras de la basílica desde la base de la cruz

Según informes elaborados por algunas de estas empresas, el rendimiento de los presos era entre un 20 % y un 60 % mayor que el de los obreros libres. No es que los primeros fueran más eficaces que los segundos: simplemente trabajaban muchas más horas, hasta la extenuación. Gracias a este sistema de cuasi esclavitud, algunos empresarios llegaron a amasar en menos de una década fabulosas fortunas, mientras que los organismos estatales se ahorraron miles de millones de pesetas en retribuciones laborales.

De todas las fórmulas penitenciarias la más utilizada fueron los destacamentos penales, que a partir de 1939 proliferaron por toda la geografía española. Al terminar la guerra existían 9 destacamentos penales, que se convirtieron en 24 al año siguiente. La progresión fue imparable a partir de entonces: 68 destacamentos en 1941, 93 en 1942 y 141 en 1943. Aquel año se calculaba que eran unos 25.000 los presos que hasta entonces se habían acogido al sistema de redención de penas por el trabajo.

Los reclusos fueron utilizados en la construcción de todo tipo de obras públicas: canales, presas, carreteras, vías férreas, así como en la reconstrucción de pueblos y en la industria minera. Aunque a partir de 1950 disminuyó paulatinamente el número de destacamentos penales, su total desaparición no tuvo lugar hasta 1970, cuando se cerró el destacamento que trabajaba en la construcción de Mirasierra, una urbanización de lujo a las afueras de Madrid en la cual el empresario José Banús había empleado más de 2.000 presos desde 1954.

No se sabe con exactitud el número total de penados que trabajaron en el destacamento de Cuelgamuros entre 1943 y 1950. Algunos autores hablan de 20.000 presos -cifra quizás exagerada-, otros de 6.000 ó 7.000. De todas maneras el Valle de los Caídos fue una de las obras, junto con la construcción del ferrocarril Madrid-Burgos, donde se empleó mayor número de reclusos.


Trabajadores presos en Cuelgamuros

Su extracción social y profesional era muy diversa. En Cuelgamuros coincidieron campesinos, funcionarios del cuerpo jurídico (como el abogado Gregorio Peces-Barba del Brío, padre del que fuera presidente del Congreso de los Diputados y rector de la Universidad Carlos III), médicos, obreros industriales, arquitectos, maestros y militares republicanos de alta graduación (uno de ellos fue el coronel Eduardo Sáenz de Aranaz, antiguo compañero de promoción de Franco).

Las jornadas laborales de los presos empezaban a las ocho de la mañana y se prolongaban durante ocho horas, al cabo de las cuales muchos de ellos continuaban trabajando a destajo para obtener algún ingreso adicional que les permitiera aumentar el exiguo jornal que recibían (las horas extraordinarias eran las únicas que se pagaban íntegramente).

Las tareas que realizaban eran duras y arriesgadas, sobretodo en el interior de la cripta, donde los barrenos estallaban continuamente y se trabajaba a pulmón libre, respirando la arenilla del granito, lo que provocó que muchos reclusos, al poco de abandonar Cuelgamuros, murieran prematuramente a causa de la silicosis.

Aún así, el ambiente que se vivía en el Valle era mucho más relajado que el de otros destacamentos penales, ya que no había una vigilancia extrema y además se permitía a los presos tener un contacto frecuente con sus familias. Muchas incluso se instalaron cerca de los destacamentos, en el perímetro exterior del campo, habitando en pobres chabolas construidas con ramas y troncos de madera y soportando unas condiciones de vida absolutamente precarias. Algunos reclusos conocieron en Cuelgamuros a sus mujeres y otros vieron nacer allí a sus hijos. También fueron bastantes los que, una vez obtenida la libertad, siguieron trabajando en las obras, ante la dificultad de encontrar otra ocupación por culpa de su pasado presidiario.


Retrato de Manuel Lamana (del blog "De ahora en adelante")
Pero no todos los penados aceptaron su cautividad con resignación. Hubo unos cuantos que trataron de escapar a la mínima oportunidad que se les presentó. La mayoría de fugas se frustraron antes de producirse o pocos días después. Algunas sin embargo tuvieron éxito. De éstas, la más conocida fue la que protagonizaron Nicolás Sánchez Albornoz y Manuel Lamana, que en el verano de 1948 escaparon de Cuelgamuros con la ayuda de Francisco Benet (hermano del novelista Juan Benet) y dos estudiantes norteamericanas: una de ellas era la futura escritora Barbara Probst Solomon, y la otra Barbara Mailer, hermana del escritor norteamericano Norman Mailer. Después de varios días de viaje a bordo de un coche propiedad de Norman, los fugados llegaron a Barcelona y posteriormente cruzaron la frontera con Francia. Basándose en estos hechos y en los libros escritos por Lamana y Solomon, el cineasta Fernando Colomo dirigió en 1998 la película Los años bárbaros.


Fotograma del film Los años bárbaros, protagonizado
por Jordi Mollà i Ernesto Alterio

"Y en su día, yo aquí"
El ritmo de las obras se aceleró durante los últimos tres años. Los 2.000 obreros que había entonces empleados en el Valle -todos ellos hombres libres- trabajaban día y noche, en turnos continuos de ocho horas cada uno. Entre 1957 y 1958 fue preciso construir un nuevo monasterio al pie del Risco de la Nava, puesto que el original estaba demasiado lejos de la basílica. El edificio antiguo se destinó a Centro de Estudios Sociales y hospedería, quedando unido al nuevo mediante un gran claustro.


Traslado de los primeros cuerpos procedentes
del cementerio de Toledo
Aunque el Valle de los Caídos abrió sus puertas al público en agosto de 1958, la solemne inauguración tuvo lugar el 1 de abril de 1959. En los meses anteriores habían sido trasladados a la cripta los cuerpos de unas 20.000 personas fallecidas en la guerra, la mayor parte combatientes del bando nacional (posteriormente la cifra se elevaría, llegando a 40.000 según algunas fuentes y a 70.000 según otras).


Hubo familias de los dos bandos -entre ellas la de Calvo-Sotelo- que se negaron a que los restos de sus muertos descansaran en Cuelgamuros. En cambio, otras que pidieron enterrarlos allí -fue el caso de la familia del general Escobar- ni tan sólo obtuvieron respuesta. A quien sí trasladaron al Valle, y con todos los honores, fue a José Antonio. Dos días antes de la inauguración, un grupo de camisas viejas llevó su féretro a hombros a lo largo de los doce kilómetros que separan El Escorial de Cuelgamuros.

El 1 de abril de 1959 miles de personas procedentes de toda España se congregaron en la gran explanada para asistir a la solemne inauguración del Valle de los Caídos. Franco y su esposa entraron en la basílica bajo palio. Después de la ceremonia, el Caudillo hizo un discurso totalmente anacrónico en el cual evocó, por enésima vez, el espíritu de la Cruzada de Liberación, afirmando, entre otras cosas, que la "anti-España" había sido vencida y derrotada, pero no estaba muerta, y que, por lo tanto, era necesario permanecer vigilantes, ya que "el enemigo no descansa y gasta sumas ingentes para minar y destruir nuestros objetivos".


Instantánea del dia de la inauguración del Valle de los Caídos (1 de abril de 1959)

Habían transcurrido veinte años desde el final de la guerra y el país no era el mismo de 1939. La etapa autárquica había quedado atrás y se empezaba a disfrutar del incipiente desarrollo económico. Pocos meses más tarde, en julio de 1959, se aprobaría el Plan Nacional de Estabilización, planeado por los primeros tecnócratas del Opus Dei, que pronto ganarían cuotas de poder en detrimento de la "familia" falangista. Por otra parte, algunos sectores del régimen estaban convencidos de que el Valle de los Caídos no fomentaría en absoluto la reconciliación entre los españoles. Así lo entendía, por ejemplo, uno de los más estrechos colaboradores del dictador, su primo el teniente general Franco Salgado-Araujo, que en 1957 opinaba que en España ya no había "ambiente para ese monumento".

Sin embargo, para Franco el Valle de los Caídos no tenía nada que ver con el paso del tiempo, sino todo lo contrario. Que fuera un monumento imperecedero a los que habían ganado la guerra y que, además, acabara convirtiéndose en su propio panteón, colmaba doblemente sus aspiraciones de inmortalidad. El Generalísimo lo tuvo claro desde el principio. El mismo día de la inauguración, finalizada toda la ceremonia, coincidió con Méndez en la parte posterior del altar mayor. 

Franco señaló hacia el suelo y dijo: 
-"Bueno, Méndez, y en su día yo aquí, ¿eh?"
-"Ya está hecho, mi general" -contestó el arquitecto.


Salida de autoridades tras el entierro de Franco, el 23 de noviembre de 1975

Las dimensiones de un monumento
En el Valle de los Caídos todo es excesivo, sobredimensionado, como corresponde a las obras surgidas de la obsesión y la megalomanía. La basílica tiene una longitud de 262 metros y su máxima altura -41 metros- se alcanza en la bóveda del crucero, que está decorada con un mosaico de estilo bizantino en el cual se utilizaron cinco millones de pequeñas piezas esmaltadas. El altar mayor fue construido de una sola pieza de granito pulimentado de 5,20 metros de longitud por 2,20 de anchura.

La cruz  tiene 150 metros de altura y una longitud de 46 metros en los brazos, "en cuyos pasillos interiores -según detallaba la guía publicada en 1959- pueden cruzarse dos vehículos de turismo". Cada uno de los Evangelistas esculpidos por Juan de Ávalos tiene 18 metros de altura, "que es justamente la de una casa de seis pisos". Las virtudes cardinales miden un poco menos, 16 metros. El peso de los dos grupos escultóricos es de 20.000 toneladas, que unidas a las 181.740 de la cruz, hacen un total de 201.740 toneladas.


Sección transversal de la basílica y la cruz, según diseño de Pedro Muguruza

Se ha especulado mucho sobre lo que costaron las obras del Valle de los Caídos. La cifra que en su momento dio el arquitecto Diego Méndez se acercaba a los 1.100 millones de pesetas.

Las virtudes masculinas y el San Juan "afeitado"
Juan de Ávalos se convirtió en el principal escultor del Valle de los Caídos después de que Franco viera una obra suya -El héroe muerto- en la exposición nacional de 1950. Nacido en Mérida en 1911, estudió Bellas Artes en Madrid y luego fue profesor de dibujo en su ciudad natal. Tras la guerra fue depurado y se marchó a Portugal, donde trabajó como dibujante publicitario.

Ávalos esculpió para el Valle de los Caídos nueve estatuas monumentales: los cuatro Evangelistas y las cuatro virtudes cardinales de la cruz, y la Piedad que corona la entrada de la basílica. Aunque el contrato firmado entre el escultor y el Consejo de Obras decía que las figuras deberían estar terminadas en el plazo de doce meses, el trabajo de Ávalos se prolongó tres años y medio, durante los cuales hizo numerosos bocetos y más de setenta esculturas  Por todo ello cobró 300.000 pesetas.


Ávalos ante el busto de San Juan en 1951, antes
de ser instalado en la base de la cruz
Como no podía ser menos, Franco controló personalmente el trabajo de Ávalos. Entre otras cosas, hizo que las virtudes cardinales (justicia, prudencia, templanza y fortaleza) fueran representadas por cuatro figuras masculinas, pues a su entender las mujeres no encarnaban realmente esas virtudes. También le corrigió el San Juan, que en principio era un hombre nonagenario y con barba. El Caudillo dijo que no le gustaba, que prefería un evangelista joven, y que, por lo tanto, lo "afeitara".

Después de Cuelgamuros, a Ávalos le llovieron los encargos. En 1956 esculpió el túmulo de los Amantes de Teruel para dicha ciudad, y posteriormente los monumentos al Ángel de la Paz (Valdepeñas, 1966) y los Marinos caídos en el Mediterráneo(Benidorm, 1966). Hoy, a sus 91 años, es miembro de número la Academia de Bellas Artes de San Fernando y de muchas otras instituciones artísticas, tanto españolas como extranjeras. El año pasado, se le dedicó una exposición-homenaje bajo el título "Juan de Ávalos: 90 años de un clásico".

De fray Justo al Padre Paciano
Fray Justo Pérez de Urbel (1895-1979) fue el primer abad del monasterio benedictino del Valle de los Caídos, cargó que ocupó entre 1958 y 1967. Colaborador de la Historia de España de Menéndez Pidal y director de diversas revistas infantiles editadas por el Movimiento -entre ellas Flechas y Pelayos y Clarín- publicó varios libros y numerosos artículos sobre historia medieval, religión y liturgia. 


En el centro de la imagen, fray Justo Pérez de Urbel
Uno de sus libros más conocidos -y más vendidos- fue Los mártires de la Iglesia (1956), que firmó Pérez de Urbel pero que en realidad fue escrito por un negro: el periodista Carlos Luis Álvarez, más conocido como "Cándido". Por las veinte biografías que le encargaron sobre mártires de la guerra civil, Cándido cobró 25.000 pesetas, mientras que el benedictino se embolsó 200.000 sin molestarse en poner ni una coma. Años después el periodista reconoció que se había inventado algún que otro mártir de la Cruzada y que había plagiado al escritor falangista Tomás Borrás. En Pecado escarlata (2001), donde Cándido cuenta esta historia de forma novelada, fray Justo Pérez de Urbel  aparece disfrazado bajo el nombre de Padre Paciano de Jesús Sacramentado.

Portada de la revista CLÍO donde apareció el artículo
sobre el Valle de los Caídos


Bibliografía
·AGUILAR FERNÁNDEZ, P., Memoria y olvido de la Guerra civil española, Alianza Editorial, 1996.
·FRANCO SALGADO-ARAUJO, F., Mis conversaciones privadas con Franco, Planeta, 1976.
·LAFUENTE, I., Esclavos por la patria, Temas de Hoy, 2002.
·Santa Cruz del Valle de los Caídos, Patrimonio Nacional, 1959.
·SUEIRO, D., El Valle de los Caídos. Los secretos de la cripta franquista, Argos Vergara, 1983.

Internet
Sobre el Valle de los Caídos:
Sobre Juan de Ávalos:

Bibliografía i webgrafía posterior al año 2002
·RODRIGO, Javier, Los campos de concentración franquistas: entre la historia y la memoria, Madrid: Siete Mares, 2003.
·SÁNCHEZ-BIOSCA, Vicente: "Los lugares de memoria franquista en el No-Do", dins JULIÀ, Santos (dir.), Memoria de la guerra y del franquismo, Madrid: Taurus, 2006, pp. 197-218.
·SOBREQUÉS, J. / MOLINERO, C. / SALA, M. (coords.), Los campos de concentración y las prisiones durante la guerra civil y el franquismo, Barcelona: Crítica, 2003.
·SOLÉ, Queralt, El secret del Valle de los Caídos, suplement de la revista Sàpiens, núm. 67, maig 2008.
·SOLÉ, Queralt: "El Valle de los Caídos: paradigma de la simbología franquista", dins SEGURA, A. /MAYAYO, A. / SOLÉ, Q. (eds), Fosses comunes i simbologia franquista, Catarroja-Barcelona: Afers, 2009, pp. 337-342.

http://hispanianova.rediris.es/6/dossier/6d027.pdf (Javier Rodrigo, "Internamiento y trabajo forzoso: los campos de concentración de Franco", 2006)
https://elpais.com/politica/2015/09/02/actualidad/1441192097_268557.html (Los campos de concentración de Franco: así eran y así se sobrevivía)


El Retiro i aquelles orquestres d'abans de la guerra...

$
0
0


A la memòria de Lluís Curtiada Rosés

Durant els anys trenta del segle passat, existien a Catalunya nombroses orquestres i bandes musicals que amenitzaven festes majors, balls de carnaval, etc. Algunes, les més modestes, no eren conegudes més enllà de l’àmbit local o comarcal; d’altres, en canvi, es passejaven per arreu del país. Entre les últimes, una de les que va gaudir de més prestigi fou, sens dubte, l’Orquestra Planas, que actuà a Sitges en diverses ocasions –tant al Prado com al Retiro– i que fou contractada per la societat del carrer d’Àngel Vidal com a plat fort de les festes majors de 1932 i 1933.


Jaume Planas i la seva orquestra cap al 1930 (Foto: Masana)

Jaume Planas, introductor del jazz

Els inicis de la carrera musical del polifacètic Jaume Planas i Simó (1889-1974) coincidiren amb els anys de la Primera Guerra Mundial, quan Barcelona es convertí en una de les ciutats més cosmopolites d’Europa i els seus locals nocturns prengueren el relleu del parisenc Montmartre. L’Edén Concert fou un dels fars d’aquella Barcelona plena d’artistes refugiats, espies, aristòcrates calavera i prostitutes amb ganes d’esdevenir vedettes. Quan acabava la funció, a la segona planta del foyer de l’Edén se celebraven uns soupers concert als quals posava música un grup dirigit per Jaume Planas.

A principis dels anys vint, Planas provà sort com a tenor i debutà al Liceu amb La Traviata de Verdi. L’experiència no reeixí i llavors Planes es decantà per les operetes. Va actuar a diverses ciutats espanyoles i també a l’Amèrica Llatina. A la tornada creà la seva pròpia orquestra, coneguda com Jaume Planas i els seus discos vivents, amb la qual introduí i difongué la música de jazz a Espanya. Entre les acaballes de la dècada de 1920 i el 1936, el conjunt de Planas actuà als millors locals barcelonins.


Anunci aparegut a La Vanguardia el 17 de maig de 1930

Així mateix, va composar la música d’algunes pel·lícules (com per exemple la sardana “Terra catalana”, per al film Mercedes, estrenat el 1932), i enregistrà força discos en distints ritmes. Un d’ells fou el tango “Oiga, patrón”, que va gravar el mític Carlos Gardel durant la seva estada a Barcelona l’any 1928 (amb tot, el disc no arribà a sortir al mercat per deficiències en la gravació).

Després de la guerra civil, Jaume Planas exercí de funcionari a l’Ajuntament de Barcelona i fou contrabaixista de l’orquestra del Liceu, plaça que va guanyar per oposició. 

L'Orquestra Planas a la Festa Major del 1932

Com ja hem dit més amunt, l’Orquestra Planas fou el plat fort del programa de la festa major de 1932 a El Retiro. En sessió del 17 d’agost d’aquell any, el president retirista, Sadurní Llansó, informava tot satisfet als companys de junta que per al dia 24 es podria comptar amb la presència de “la celebérrima Orquesta Planas de reconocida fama, con la cual se había firmado contrato, porque aún cuando representa un importante dispendio para la Sociedad, cree que ello quedará de sobras compensado con los ingresos que podrá proporcionar su actuación y por el renombre que proporcionará a El Retiro”.

I així fou. El 24 de agost, el conjunt de Jaume Planas donà dos concerts i amenitzá el ball de la nit. Quatre dies més tard, en la seva crònica dels actes de Festa Major, El Eco de Sitges es desfeia en elogis envers l’Orquestra Planas i afirmava que era “el non plus ultra de los conjuntos artísticos dedicados a la interpretación de la bullanguera música del jazz”. I encara afegia: “El baile superó a los deseos de sus organizadores, pues resultó un festival brillantísimo digno de figurar en el historia de las cosas selectas de El Retiro. El programa de bailables fue ejecutado con tal precisión y maestría por la Orquesta Planas, que los centenares de espectadores y danzantes la colmaron de aplausos”.

El 30 d’agost es reuní novament la junta retirista i tots els membres estigueren d’acord en assenyalar que la festa major havia estat un veritable èxit, “tanto por el contingente de vecinos y forasteros que nos han visitado como por la perfecta organización de servicios en cuantos actos ha celebrado la Sociedad”


Jaume Planas en una fotografia dels anys 1930

Tanmateix, sempre hi ha un però. I aquell any el però fou l’espectacle de varietats que s’havia representat la nit del dia 25 d’agost. Gràcies al programa publicat a l’Eco sabem que duia per títol Los tesoros de Neptuno i que anava a càrrec de la companyia del baríton Josep Parera. El setmanari definia així la revista: “fantasía cómica sonora, en 2 actos, 1 prólogo y 8 cuadros. Obra de expectación, alegre y moral”, i anunciava també que hi apareixien “un nutrido coro de vicetiples”

Contràriament al seu costum, la setmana següent El Eco de Sitges es limitava a dir que s’havia representat l’obra, però no en feia cap valoració. Era una manera d’expressar que no havia estat del seu grat. Per la seva banda, la directiva, en la reunió abans esmentada, lamentava que l’espectacle  hagués estat “por todos conceptos censurable, no respondiendo a la tradición de la casa y presentado en forma mezquina”. Davant d’aquestes opinions, cal entendre que la representació no havia respost a les expectatives que prometia el programa i que, per tant, Los tesoros de Neptuno havia estat segurament una revista massa “alegre” i poc –o gens– “moral”.

Tres actuacions al 1933

L’Orquestra Planas tornà novament a El Retiro el 31 de gener de 1933, pocs dies abans que s’inaugurés la temporada de carnaval. En aquella ocasió, el conjunt fou presentat amb el seu nom oficial: “Jaime Planas y sus discos vivientes”. A més del director i els músics, integraven l’espectacle els següens personatges: John Lewis, “bailarín americano excéntrico, el hombre de goma”; Carmen Salazar, “primerísima bailarina”; Henry-Bray, “bailarín fantasista”; Pilar Cañete, “estilista argentina”; Anita Flores, “vedette”; Araceli Lewis, “cancionista y bailarina excéntrica americana”; l’humorista Rafael Arcos, i Xalma, “chansonnier fantasista”


Programa conservat a l'Arxiu del Retiro

No cal ser gaire espavilat per veure que gairebé cap d’aquests artistes es deia realment com anunciava el cartell. De fet, no n’hi havia cap d’estranger. Tots eren del país. En aquest sentit, val la pena recordar el que una vegada digué el crític Sebastià Gasch a les pàgines de Mirador bo i parlant dels “estilistas argentinos”, que tant abundaven en aquells anys (a l’igual que els “ballarins excèntrics”): “Quina gràcia fan aquests estilistas! Cap no ha nascut a les terres del Plata. Tots són d’aquí. Però parlen, fins i tot entre ells, amb el més pur accent de Leandro Alem, de Corrientes o de la Boca...”.

El 2 de juliol següent, l’Orquestra Planas féu una altra actuació als jardins d’El Retiro. En la ressenya de l’Eco, a més de consignar l’èxit de la vetllada, s’esmentava que el ball de la propera festa major s’havia confiat a l’ementada orquestra. Ja en la sessió del 8 d’agost, la junta autoritzà al president de l’entitat –encara ho era en Sadurní Llansó– “a firmar el contracte amb els Espectacles Fantasio, cedint l’orquestra de Jaume Planes pel dia 24 d’agost, comprometent-se a tocar un concert vermouth de 12 a 1, un altre concert de 4 a 6 i el ball públic de la nit, per la quantitat de 1.500 pessetes”.


El vals "Mercedes", de la pel·lícula del mateix nom
Al final, aquella nit de Sant Bartomeu tingué lloc a El Retiro un gran ball continu que fou amenitzat per l’Orquestra Planas i la Pallarès Jazz Orquestra. Com a senyal de la mútua admiració que es tenien Jaume Planas i Gabriel Pallarès, cada mestre féu tocar al seu conjunt una peça composada per l’altre: l’Orquestra Planas interpretà el pasdoble Mujeres–que Pallarès havia estrenat el juny anterior–, i el grup sitgetà va correspondre tocant un vals de Planas titulat Mercedes. Segons l’Eco, ambdues composicions van merèixer “formidables ovaciones de los centenares de espectadores y danzantes que invadían totalmente la sala y sus alrededores”.

Quant a l’espectacle teatral que tradicionalment es representava la nit del 25 d’agost, en aquella ocasió no hagueren sorpreses desagradables com l’any anterior. Per curar-se en salut, es contractà una coneguda companyia de sarsuela, la qual posà en escena les peces Katiuska i La Dolorosa.



Viewing all 67 articles
Browse latest View live