Ara fa un mes, l’Acadèmica Sueca atorgà el premi Nobel de Literatura a l’escriptor francès Patrick Modiano. Contra pronòstic podríem dir, ja que no formava part de cap quiniela i, segons les enquestes, el gran favorit era el nord-americà Philip Roth. En canvi, el 2008, quan el premi va recaure en el també francès Le Clézio, molts crítics i editors (entre ells Robert Saladrigas i Jorge Herralde) opinaren que Modiano era qui se’l mereixia. Coses del Nobel.
Dit això, em declaro lector incondicional de Patrick Modiano. Sóc modianista. I ho sóc des que el 2007 Anagrama decidí recuperar aquest autor amb Un pedigrí (la seva novel·la més autobiogràfica), incloure’l en el seu catàleg i, en traducció castellana de M. Teresa Gallego, començar a publicar tots els llibres (11 en els darrers 7 anys) d’aquest escriptor que viu al marge de capelletes literàries, que a penes viatja i que, fins al mes passat, només havia aparegut quatre vegades en tota la seva vida a la televisió francesa (una rara avis, doncs, en un món tan mediatitzat com el de la literatura, que fa que a Catalunya es vengui més un llibre de Lluís Llach que no un de Maria Barbal ).
En català ha estat Proa qui del 2008 ençà ha editat Modiano: primer En el cafè de la joventut perduda i més tard Carrer de les botigues fosques (Premi Goncourt 1978), L’horitzó i, darrerament. L’herba de les nits. Abans que fineixi novembre, esta previst que Proa tregui al mercat La petita joia i que Edics. 62 publiqui Una joventut.
 |
| Modiano el 1978, després de guanyar el Goncourt amb Carrer de les botigues fosques |
Sovint se li ha retret a Patrick Modiano que es repeteix, que si fa no fa, escriu (reescriu) sempre el mateix llibre. En una entrevista concedida l’any 2009, el propi Modiano reconegué que, a les seves novel·les, “sempre hi ha algú que cerca a algú, o algú que intenta recuperar les petjades d’algú altre. I sempre és inconscient. Les coses tornen. És per un sentiment íntim d’absència, d’abandó. Per això intento cercar les petjades de les persones”. Tanmateix, a cada obra nova que publica, el particular univers modianesc, ubicat invariablement a París i principalment al districte XVIè –situat al marge dret del Sena–, s’eixampla amb petits detalls que no apareixien en llibres anteriors. I és que a Modiano li importa més la recerca en si mateixa que no pas el resultat d’aquesta recerca.
Fill d’un jueu d’origen italià que col·laborà amb la banda de gànsters del carrer Lauriston, altrament coneguda à la banda Bonny-Lafont (la Gestapo francesa), i d’una actriu belga de segona fila, Modiano –nascut el 1945– tingué una infància anòmala, marcada per l’absència dels pares, l’estada en internats que tenien molt de carceraris i per la mort del seu germà Rudy amb només 10 anys. Aquesta figura del pare absent i misteriosament fosc –amb el qual trencà tota relació als 20 anys– han fet que una part de l’obra de Modiano tingui com a teló de fons els anys de l’ocupació alemanya i el col·laboracionisme, un tema tabú fins fa molt poc a França i que ja al 1974 denunciaren Modiano i Louis Malle –coguionistes– a l’excel·lent film Lacombe Lucien, dirigit pel segon. No és estrany, doncs, que el jurat del Nobel hagi destacat entre els valors de Modiano, “el seu art de la memòria”.
Aquest art de la memòria, però, l’ha portat també a ambientar molts llibres en els anys seixanta, on retrata un París molt definit però alhora vagament irreal (“oníric” segons paraules seves), més proper a la intemporalitat que no pas a la nostàlgia. Un París ple del que ell anomena “zones neutres”, terres de ningú, frontereres (“on hom pot imaginar-se coses”), per les quals es passegen personatges bromosos i enigmàtics, al límit de la legalitat, que un narrador recorda o busca al cap dels anys, des d’un present que es confon amb el passat i que acaba pertorbant al lector.
Les novel·les de Patrick Modiano són breus (la majoria no superen les 180 pàgines), com la seva prosa: precisa però no exempta de matisos, sòbria però no freda, plena d’el·lipsis però també de minúcies (com ara, números de telèfon, noms d’hotels, llistes de comerços, retalls de diaris, etc.). Els llibres de Modiano són com un collage incomplet realitzat per un narrador-detectiu que malda, obsedit, per encaixar els fragments que li falten, tot i saber que li serà impossible.
Qualsevol llibre de Modiano és recomanable per començar a llegir al flamant premi Nobel. No obstant això, si hagués d’aconsellar-ne un, m’inclinaria per Dora Bruder (Seix Barral, 2009), el punt de partida del qual és un anunci aparegut a Paris-Soir el 31 de desembre del 1941, en què uns pares demanen informació sobre la seva filla desapareguda –Dora Bruder–, de la qual després sabrem, gràcies a la investigació endegada pel propi Modiano en els anys noranta, que fou internada al camp de Drancy i més tard deportada a Auschwitz.
 |
| El retall de l'anunci aparegut al Paris-Soir fou el desencadenant que portà a Modiano a escriure Dora Bruder |
I qui vulgui saber més d’ell, que consulti la pàgina web Au Temps. Dictionnaire Patrick Modiano (inclosa a http://www.litt-and-co.org). Indispensable per als modianistes.