Fa 81 anys la grossa de Nadal va caure a Sitges
Hi ha esdeveniments que, malgrat el pas dels anys, perduren en la memòria col·lectiva de la gent. La seva mateixa excepcionalitat i la posterior transmissió oral, d’una generació a la següent, en mantenen viu el record al llarg del temps talment com si haguessin succeït abans d’ahir. A Sitges, un d’aquests esdeveniments extraordinaris –que encara avui són evocats de tant en tant– fou la rifa de Nadal d’ara fa 81 anys, gràcies a la qual un bon nombre de vilatans s’endugué un pessic de la grossa.
Efectivament, el 22 de desembre de 1933 va ser una data màgica per als sitgetans. Aquell dia van ploureal poble quatre milions i mig de pessetes. Per cada pesseta jugada, se’n van donar 7.500. Actualment una quantitat així fa riure, però en aquell temps una pesseta donava per a molt, sobretot si tenim en compte que un diari, per exemple, costava 10 cèntims.
"¡Siete mil ciento treinta y nueve!"
Són les deu i vint-i-cinc minuts del matí quan, des de la seu de la Loteria Nacional situada al madrileny carrer de Montalbán, els nens del Colegio Municipal de San Ildefonso, Pedro Redruello y Manuel Sacos, canten el número de la sort.
-¡Siete mil ciento treinta y nueve!
-Quince millones de pesetas.
-¡¡Siete mil ciento treinta y nueve!!
-Quince millones de pesetas.
-¡¡¡Siete mil ciento treinta y nueve!!!
-Quince mi-llo-nes de pe-seee-tassss.
Les persones que segueixen en directe el sorteig es belluguen inquietes en els seus seients. Els fotògrafs comencen a llançar plaques i més plaques, mentre pels micròfons de Radio Nacional de España se sent la veu solemne del president de la Mesa, Enrique Barranco, el qual ratifica el número i el premi corresponent:
-Número siete mil ciento treinta y nueve. Quince millones de pesetas.
Gairebé de seguida se sap que el primer premi de la loteria nadalenca ha anat a parar a tres poblacions ben allunyades entre si: Bilbao, Alzira i Sitges, on s’han repartit sis vigèsims del 7.139. Passen cinc minuts més, i pels volts de dos quarts d’onze els mateixos nens que han cantat la grossa, treuen el número 18.343, corresponent al segon premi, amb sis milions de pessetes, que se’n va cap a Figueres i Vigo.
 |
| Joan R. Gimeno i la seva mare, Eulàlia Puig |
“La diosa Fortuna se detuvo en Sitges”
A Sitges, la notícia començà a escampar-se a partir de les onze del matí. A mesura que la nova corria de boca en boca, molta gent es dirigí cap al carrer de Sant Francesc número 9. Allà hi havia la botiga d’ultramarins d’Eulàlia Puig, coneguda popularment com la Laieta. Ella i el seu fill, en Joan Ramon Gimeno, havieen adquirit sis vigèsims del número 7.139 a l’administració de loteries de Filomena Clemente –establerta a l’estanc de can Clarà del carrer de Jesús– i els havien repartit en participacions d’una pesseta o més entre els seus parroquians i amics.
Fa uns anys, la senyora Carme Serrano i Joan Manuel Gimeno –la vídua i el fill d’en Joan Ramon– explicaren a qui això escriu com havia anat la cosa. Cada vegada que un client anava a comprar a la seva botiga, l’Eulàlia Puig li lliurava un cupó de deu cèntims perquè l’enganxés en un cartonet. Quan el cartonet tenia deu cupons, la Laieta el bescanviava per una pesseta de loteria. Aquest sistema va fer que la sort, com s'acostuma a dir, estigués molt repartida i afavorís nombrosos sitgetans i sitgetanes. Els que posseïen participacions d'una pesseta en cobraren 7.500 i els que hi jugaven un duro van rebre 37.500 pessetes.
Passades les dotze del migdia, començaren a arribar els primers periodistes i repòrters gràfics del principals diaris de Barcelona. Mentrestant, la Laieta havia decidit tancar la botiga, davant la gernació que s’havia congregat al carrer de Sant Francesc i que amenaçava amb col·lapsar el tram comprés entre el Cap de la Vila i el carrer de Sant Gaudenci.
 |
| Un grup de sitgetans acompanyen la Laieta i el seu fill |
L’endemà, a primera pàgina, El Día Gráfico publicava sis fotografies sota el títol de "Los favorecidos con el Gordo, en Sitges". En una d'elles, apareixen retratats l'Eulàlia Puig i en Joan Ramon Gimeno; el noi es veu molt més content que no pas la seva mare, la qual sembla una mica amoïnada per tot l'enrenou. I és que la gran preocupació de la Laieta era dipositar, quan més aviat millor, els sis vigèsims premiats a l’agència del Banco de Vizcaya que hi havia a Sitges (posteriorment els bitllets van ser portats a Barcelona i guardats a les caixes de l’establiment central). En una altra fotografia surten un grup d'agraciats davant la botiga del carrer Sant Francesc; tots somriuen, mentre un d'ells ensenya una de les butlletes premiades i darrere seu, tres o quatre branden sengles ampolles de xampany.
El suplement de La Vanguardia del diumenge dia 24 reproduïa igualment mitja dotzena d'imatges, plenes així mateix de cares alegres. Amb l'expressiu epígraf de "La diosa Fortuna se detuvo en Sitges", el rotatiu afirmava que la Blanca Subur s’havia estremit de sobtada alegria i que els afavorits per la sort “dejaron suelta la fantasía para el porvenir, no faltando tampoco, quien, de momento, diera al traste con su labor cotidiana”.
El cap de setmana, els dos setmanaris de la vila també es feren ressò de la notícia i remarcaren que els afortunats eren majoritàriament persones de modesta posició econòmica. Baluard de Sitges assenyalava que els deu vigèsims del 7.139 havien arribat a Sitges el dia 25 de novembre i que el dia abans del sorteig se n’havien retornat quatre perquè ningú no els havia volgut comprar.
 |
| Interior de l'estanc de can Clarà, al carrer de Jesús |
“Ja hi aniré demà”
Amb les 7.500 pessetes que van guanyar, moltes famílies es van construir una caseta al barri de Sant Crispí, dit llavors Urbanització Soler i que, a partir d’aquell moment, passaria a ser conegut popularment com “el barri de la Rifa”. En aquells anys, fer-se una casa costava prop de 7.000 pessetes. Per tant, amb els cent duros restants encara es podia moblar dignament i de sobres el nou habitatge.
Com és obvi, si el número 7.139 no hagués sortit premiat amb la grossa, avui dia ningú no recordaria les incomptables anècdotes que van esdevenir-se a Sitges aquell desembre de 1933.
Una escena que encara recorden alguns que ara passen de la vuitantena i que aleshores anaven amb pantalons curts, és la d'en Joan Ramon Gimeno oferint participacions al cafè i al cinema del Casino Prado. A la mitja part de la sessió de cinema, en Joan Ramon s'aixecava de la cadira i agitava el talonari perquè tothom el veiés, assegurant que tenia el número de la grossa. Els parroquians se'l miraven entre incrèduls i divertits.
Alguns es gastaven una pesseta o dues i es guardaven la butlleta a la butxaca amb la il×lusió que potser sí que tocaria. Altres, per no decebre aquell jovenet tan entusiasta, també li compraven una butlleta, però després, aprofitant que anaven als urinaris, la llançaven en qualsevol racó, convençuts que, al capdavall, allò de la loteria era una patotxada. Altres -la majoria- refusaven de pla l'oferiment, bo i dient que a l'endemà ja anirien a la botiga de la Laieta, la qual cosa, és clar, després no complien. El "ja hi aniré demà" es convertí en una frase usual aquells dies. Els que la van dir, van perdre la seva oportunitat, tot i que alguns d'ells, el dia 22 es presentaren al carrer de Sant Francesc amb la pretensió d'adquirir una participació, encara que fos d'un ral.
També hi va haver moltes persones a les quals la sort els va arribar per carambola, és a dir, sense necessitat de comprar cap butlleta. Fou el cas del jove Joaquim Bielsa que, segons s’explica a Baluard de Sitges, va guanyar una participació de pesseta jugant una partida de cau al Prado. O el cas del pintor Rafael Villardaga, a qui la mateixa Eulàlia Puig va saldar un treball que li devia amb dues pessetes de la rifa. Fins i tot hi ha qui m'ha assegurat que la sort afavorí també a algunes meuques de les rodalies, que acceptaren que els seus clients habituals els retribuïssin la feina amb un taló del 7.139. Així, doncs, en aquella ocasió es complí al peu de la lletra la dita popular que afirma que "totes les p.... tenen sort".
El descregut i el pispa
A l'altre costat de la balança, hi trobaríem aquelles persones que deixaren passar la sort de llarg. Un cas prou conegut és el d'un home (qui fa temps m'ho va explicar, no em volgué dir el seu nom), el qual, descregut del tot en qüestions de joc, es burlava d'aquells que jugaven a la rifa. Tanmateix, a partir d’aquell 22 de desembre, canvià radicalment d'actitud i es convertí en un obsés de la loteria –un ludòpata, diríem avui–. Estava convençut que la grossa tornaria a caure a Sitges una segona vegada; s'ho va creure fins a l’últim dels seus dies, però mai no va recuperar ni una sola pesseta de les moltes que es va jugar.
 |
| Veïns de Sant Crispí el 1936, a la porta d'una de les cases edificades gràcies a la rifa |
Un cas més extrem encara fou el d'una senyora de Barcelona, amb la qual en Joan Ramon Gimeno intercanvià una participació del seu número per una altra d'un altre número que posseïa la dona. Quan va sortir premiat el 7.139, el nebot de la senyora va robar-li la butlleta i la cosa acabà als tribunals, ja que tots dos reivindicaven la legítima propietat de la participació. En Joan Ramon hagué de declarar davant el jutge que la butlleta pertanyia a la senyora i no al seu nebot pispa.
A diferència del que acostuma a succeir actualment, els que repartiren la sort també s'emportaren un bon pessic. L'administradora de loteries, Filomena Clemente, jugava dues pessetes; la família Clarà, quatre; i la Laieta i en Joan Ramon, tretze. La convicció d'aquest últim era tan gran que li assegurà a la seva promesa Carme Serrano que, després de la grossa, hi hauria casori. El xicot no trigà gaire mesos en complir la seva paraula.
Després de la guerra civil, Joan Ramon Gimeno adquirí novament una certa notorietat entre els seus conciutadans. Afeccionat a l’esport des de l’adolescència, en els anys trenta havia practicat la natació i el waterpolo, activitats que abandonaria per dedicar-se de ple a l’atletisme. Va ser campió de Catalunya en quatre ocasions (1942-1945) i sotscampió d’Espanya en una (1942), sempre en la modalitat del llançament de pes. Posteriorment, en els anys 60, obriria la popuar bodega Juan Ramon.
La febre de la rifa
Quan els comentaris sobre la grossa encara omplien els carrers de la vila, l’administració de loteria de can Clarà va despatxar el número 20.751, agraciat amb 15.000 pessetes en el sorteig del 2 de gener de 1934; també va vendre deu bitllets premiats amb 1.500 pessetes cadascun. Uns dies després, els setmanaris locals publicaven un anunci de l’establiment que deia així: “LOTERIA DE LA SORT. Si voleu ésser rics, compreu en aquesta afortunada Administració”.
Tot plegat provocà una autèntica febre entre els sitgetans, que en els anys següents es llançaren a jugar a la loteria a tort i a dret, amb l'esperança que la deessa Fortuna es parés novament a Sitges. El desembre de 1934, l'Administració de la senyora Clemente va expendre bitllets per valor de 75.000 pessetes (unes altres fonts donen la xifra de 175.000) i Sitges es convertí en la primera població de Catalunya en volum de vendes.
Aquesta febre provocà que alguns espavilats intentessin fer el seu agost. Així, en el seu penúltim número de 1934 Baluard de Sitges denunciava que "aquests dies han estat molt comentats els embolics succeïts a un dels incomptables venedors de participacions de la rifa, que va vendre molts més talons que els que corresponien als tres vigèsims que posseïa. Aquest venedor ha estat processat i detingut. Com el número de referència no ha estat premiat, el fet no tindrà més conseqüències".