La legislatura 2011-2015 és a punt d’acabar i cal fer balanç de moltíssimes coses que han passat a la vila en els darrers quatre anys. La llista és llarguíssima; en molts aspectes malauradament llarguíssima, perquè –en línies generals– la il·lusió que es respirava el juny del 2011 en formar-se La Nova Majoria (un nom lletgíssim, sigui dit de passada) s’ha anat aigualint amb el pas del temps fins a esdevenir una caricatura grotesca del que hauria de ser un Ajuntament eficaç, transparent i al servei del ciutadà.
La transversalitat i la coordinació brillen per la seva absència i cada regidoria és un món tancat, opac, on l’única llum visible –sovint d’una incandescència mínima– és la que emet el regidor o regidora de torn. Altrament, més d’un funcionari amb empenta ha vist com se li tallaven les ales per tenir massa iniciativa, la qual cosa ha tingut com a repercussió immediata el desencís o el passotisme, dues actituds del tot contraproduents quan es treballa per al municipi.
En l’àmbit de la política cultural han estat quatre anys més que modestos. Amb l’excusa de la crisi de les arques municipals i de les extraordinàries despeses realitzades per l’anterior regidor de Cultura, l’actual titular –que ho és també de Cooperació i de Joventut– ha passat de puntetes pel càrrec, sense aixecar gaire polseguera i procurant no destorbar en cap moment aquestes dues grans figures omnipresents i mediàtiques que són l’Alcalde de la Vila i la Directora del Consorci de Patrimoni de Sitges.
Si posem a la balança dels encerts les iniciatives que ha endegat la regidora Rossell trobem sobretot la posta en marxa del Festival de Jazz Antic de Sitges (JAS) i el Parc Escultòric. A això caldria afegir la celebració del Tricentenari i el seguit d’exposicions retrospectives o antològiques que s’han fet al Miramar dedicades a Artur Duch, Joan Iriarte, Anna Monzó, Manuel Blesa, els germans Albors, Josep M. Serrano, etc.). Unes exposicions, però, que no han tingut gaire ressò fora del municipi, la qual cosa és una autèntica llàstima.
Fora d’això que hem dit, en el darrer quadrienni la cultura sitgetana ha estat possible gràcies a l’extraordinària capacitat que tenen les entitats de la vila de generar, des de fa anys, una oferta cultural prou heterogènia. Gràcies a Joventuts Musicals, el Grup d’Estudis Sitgetans, el Prado i el Retiro, el Cercle Artístic de Sitges i un llarg etcètera, la cultura a Sitges s’ha mantingut ferma amb la persistència d’activitats ja consolidades i la introducció de noves propostes, com ara la Setmana Catalunya – Amèrica, impulsada i organitzada per JJ.MM. de Sitges. Altrament, la regidora ha tingut la sort que el calendari cultural sitgetà és vigorós i que la diada de Sant Jordi, la Fira d’Art, la Festa de la Poesia –entre d’altres cites anuals– funcionen gairebé soles i el principal esforç és de tipus organitzatiu.
Quant al tema de publicacions municipals, el balanç és del tot negatiu. La Regidoria de Cultura ha promogut només l’aparició de dos llibres. També ha endegat la reaparició de “La Xermada”, de la qual han sortit quatre o cinc números amb periodicitat irregular. Potser caldria anar pensant que la publicació d’aquesta revista es vehiculés a través del Grup d’Estudis Sitgetans, entitat que podria perfectament coordinar-ne els continguts atenent a les efemèrides més assenyalades que anualment tenen lloc a Sitges.
En resum, quatre anys on no s’ha vist gaire la imaginació, una virtut que en cap cas ha d’estar renyida amb el baix pressupost de què es disposa.