Entre els molts personatges que corrien per Sitges a finals del segle passat i que avui ja no recorda ningú, un dels més curiosos i polifacètics fou Sebastià Sans i Bori (Barcelona, 1852-Arenys de Mar, 1928).
Tot i haver nascut a Barcelona, Sebastià Sans era fill de pares sitgetans i estava emparentat amb els Benaprès. Començà la carrera de Medicina, però en esclatar la Tercera guerra carlina (1872) abandonà els estudis i s'allistà al cos de sanitat militar de l'exèrcit tradicionalista, on freqüentà els cabdills Rafael Tristany, Joan Castells i Martí Miret. Acabada la guerra, s'exilià a França i visqué un temps a Marsella. A la tornada, fou un dels fundadors d'El Correo Catalán (1876) i posteriorment edità Lo Burinot (1879-82), una publicació satírica des de la qual endegà abrandades campanyes antiliberals; al setmanari, redactat íntegrament per ell, hi col×laboraven com dibuixants els germans Vayreda i Modest Urgell.
![]()
A principis de la dècada de 1880, s'establí a Sitges, on es féu construir una gran casa a la cruïlla dels carrers de l'Illa de Cuba i de Sant Isidre (l'edifici, projectat per Jaume Suñé i Juncosa, ha estat considerat un dels més reeixits de l'arquitectura premodernista catalana). Durant els quinze anys que residí aquí, en Sans i Bori ostentà diversos càrrecs públics, com ara el d'administrador de l'Hospital de Sant Joan, el de president del Retiro i el de jutge municipal. També fou regidor de l'ajuntament entre 1897 i 1901, tot i que mai no assistí als plens, atès que en aquella època ja vivia a Olot, on s'havia traslladat tres anys abans, quan es casà en segones núpcies amb Mª del Vinyet Vallés i Soler.
Al marge dels quefers polítics i administratius, la vida d'en Sans a Sitges va transcórrer entre l'elaboració de licors i xarops i la creació poètica i teatral, dues aficions que demanen grans dosis d'imaginació. Pel que diuen les cròniques, el nostre home tenia muntat a casa seva un laboratori-destil×leria on elaborava crema de cacau, benedictí, crema de cafè moka i altres estomacals que, un cop embotellats, eren comercialitzats a les pastisseries de la vila. Aquesta activitat li reportà algun que altre ensurt, com la vegada que es produí una explosió al laboratori, sense que s'hagués de lamentar però cap desgràcia personal.
El 1893 participà a l'Exposició Universal de Chicago amb el seu "anís especial", que obtingué una menció honorífica. Tanmateix, els seus èxits més importants foren dos pseudomedicaments de ressonàncies orientals: l'"Elíxir Egipcio" i el "Jarabe Persa", fabricats entre els anys 1893 i 1894. L'"Elíxir Egipcio", segons resava la propaganda, era un "antiséptico poderoso e inofensivo" que estava especialment recomanat contra la diftèria, el tifus, la verola i altres enfermetats que llavors causaven estralls entre la població. També era "utilísimo para la boca y para correjir las aguas crudas y malsanas". Sobre el "Jarabe Persa", El Eco de Sitgesafirmava que, a banda del seu agradable sabor, era "de gran utilidad tanto para apagar la sed, com para preparar en verano una bebida higiénica, bastando una cucharadita para endulzar un vaso de agua".
L'altra gran afició de Sebastià Sans i Bori fou la poesia. Contemporani de Verdaguer, Guimerà i Collell, a diferència d'aquests en Sans es decantà pel gènere humorístic, en el qual arribà a assolir una certa popularitat, per bé que mai fou gaire conegut entre la crítica especialitzada. Tal vegada fou aquesta la raó per la qual només publicà un llibre al llarg de la seva vida (una petita antologia poètica apareguda el 1921 a la col×lecció "Lectura Popular"). No obstant això, com deia La Veu de Catalunya el 1895, les seves poesies corrien de boca en boca, gràcies a "una pila de gent qui's donen un bon rato y'l fan passar a la cobla dels amichs dihent de memoria'ls versos aixerits, freschs i xocants d'aquell gat dels frares d'en Sans carregat d'acudits i agudeses". Queda clar, doncs, que el seu era un humorisme més aviat pitarresc, de rialla grassa, no apte per paladars excessivament delicats.
Durant els anys que visqué aquí col×laborà assíduament a El Eco de Sitges i participà en els certamens científic-literaris de 1886 i 1887. En el primer obtingué dos premis: l'Aplec d'Emblemes Agrícoles amb "Aucell de bosc" i la Joia artística a la millor composició humorística amb "L'agutzil". En el segon s'endugué novament el premi a la millor poesia humorística amb "Diàleg". El 1894, instal·lat ja a Olot, envià tres poemes al certamen literari de la tercera Festa Modernista, però arribaren fora de temps. Unes setmanes més tard, l'Ecoli publicà dues de les composicions, una de les quals -"Bucòlica"- feia així:
"Pastoreta, pastoreta
Del color de gos quan fuig,
La de les trenes de cánem,
La dels llagrimosos ulls (...)
No m'omplis los porchs de nafres
Tirantlos rochs cantelluts,
Que'ls macas la cansalada,
M'els deixas com de rebuig
Y després ¡ay! a la fira
No me'ls vol comprar ningú."
De la capital de la Garrotxa estant, en Sans continuà escrivint versos i participant en certàmens literaris. Quan en guanyava algun, el seu amic Soler i Cartró ho publicava immediatament al setmanari, i així que l'altre li enviava, donava a conèixer el poema premiat. D'aquesta manera els lectors podien comprovar que el seu antic jutge municipal continuava en plena forma malgrat el pas dels anys.
Una de les composicions més reeixides de Sans aparegué l'u de març de 1903, amb motiu del dissetè aniversari de l'Eco. Duia per títol "Recepta per arreplegar pubilles" i les seves estrofes centrals deien el següent:
"Al mon hi ha pubilles. ¡Ah... ¿ja feu l'ullet
Y us llepeu'ls llabis com qui tasta mel?
!Aqueixa es la rifa pe'ls joves solters!
!Aqueix l'eldorado de los nostres temps!
Pescar bona taula, bon llit, bon servey
Y dona per tornes... ¡Que Déu n'hi doret!
Per pescar en regla es cosa important
Fingirse ben sonso, casi un beneytàs,
Tou com una cera, pacient com un xay
D'aquells bonifacis dócils y manyachs.
Aixís elles pensan que a un marit babau
De portar les calses tan se n'hi'n dará.
La que es ciutadana y va ab picarols
Mostra preferencia per los setmesons
Que trajinan lentes, cuatre pams de coll
Y botina blanca com mitja al garró.
La que es montanyesa ja no està per brochs
Y aquesta vol pasta que no's fongui al sol.