El divendres 23 de setembre de 1892, el diari La Vanguardia publicava a la seva primera pàgina l'esquela següent:
En pàgines interiors, el rotatiu ampliava la informació sobre el traspàs de Canudas:
“Como puede ver el lector en la esquela que publicamos en primera plana, ha fallecido en Sitges, Ramon Canudas y Ticó, querídisimo amigo de cuantos en LA VANGUARDIA trabajamos, y artista-grabador muy notable y muy estimado de cuantos por su profesión o por sus aficiones tienen relaciones con ese arte. Aparte de ello era Canudas tan entendido en todas las artes del dibujo, algunas de las cuales cultivó con éxito, y hombre de gusto tan educado y exquisito que su opinión y consejo eran siempre oídos y estimados en el mundo artístico en que vivía.
Artista de grandes alientos, buscó en París campo más ancho a su valioso trabajo, y los rigores de aquel clima y las luchas tristes contra la fortuna hicieron tal mella en su naturaleza, que la minaron con los gérmenes de la penosa y larga enfermedad que lo ha llevado al sepulcro.
Tales era su talento y sus bondades de corazón que era imposible hablar con él sin sentirse atraído por una intensa corriente de simpatía y de estimación. Sin parientes allegados, había hecho del arte el sentimiento más intenso de su vida y de los artistas, cuyas alegrías y tristezas, cuyas esperanzas y triunfos compartió, los hermanos de su alma, su única famlia. Con ellos vivió estos últimos años, ellos le consolaron y confortaron en las horas amargas de su enfermedad, y en brazos de ellos ha muerto. Es el único consuelo, aparte de los de la religión, que en esos momentos supremos ha podido tener el infortunado artista.
Los amigos de su alma, los que jamás le abandonaron, saben que LA VANGUARDIA les acompaña para llorar al malogrado Ramón Canudas, y rezar por su alma a Dios.”
 |
| El cementi i l'ermita de Sant Sebastià, a finals del segle XIX |
Un parell de dies més tard, El Eco de Sitgestambé es feia ressò de la mort de Canudas i deia el següent a la seva “Crónica Local”:
“En la mañana del jueves falleció en la Fonda Subur, después de larga y penosa enfermedad, el grabador de Barcelona D. Ramon Canudas Ticó. Al entierro, que tuvo lugar en la tarde de ayer, concurrieron gran número de vecinos que dejaron demostrado cuantas amistades se había conquistado el joven difunto. Sobre el féretro se colocaron tres magníficas coronas de flores naturales con gasas negras dedicades (...) El Sr. Rusiñol, muy conmovido, dio las gracias a cuantos acompañaron a su íntimo amigo a la última morada” .
La tomba de Canudas era una tomba modesta, sense pretensions d’immortalitat: una simple llosa de pedra d’un pam d’alçada, al damunt de la qual, fins fa uns anys hi hagué escrit el seu cognom amb lletres de bronze (1). Avui dia continua essent modesta, tan modesta com fou la seva curta i dissortada vida. L’únic toc de distinció del sepulcre és la creu alsaciana de ferro forjat que, en el seu moment, va fer col·locar Rusiñol a la capçalera i de la qual no en parlen les necrològiques de La Vanguardia i d’El Eco de Sitges. A banda de la seva bellesa i del seu valor intrínsec, la importància d’aquesta creu que des de fa més d’un segle dóna ombra a la tomba de Canudas rau en el fet que és l’única peça de ferro de la col·lecció de Santiago Rusiñol que actualment no es troba a l’interior del Cau Ferrat.
 |
| Rusiñol a París, el 1890, i darrere seu, la creu alsaciana que avui presideix la tomba de Canudas |
DE BARCELONA A PARÍS
He començat pel final, pel moment en què Canudas, com un actor teatral de segona fila, fa mutis pel fons. Qui era, però, Ramon Canudas i Ticó? Quina fou la seva història, la seva trajectòria vital i artística? La història de Canudas, per dir-ho en poques paraules, és la història d’un perdedor. Un perdedor del qual a penes coneixem res, llevat dels retrats que li féu Rusiñol i de les pàgines que li van dedicar el senyor del Cau, Miquel Utrillo i Enric Clarasó. Gràcies a ells, Canudas se salvà de l’oceà de l’anonimat i el seu record ha perdurat fins als nostres dies. Gràcies a ells, la seva figura, entre penitent i fantasmagòrica, més propera a la ficció que a la realitat, va esdevenir, com molt bé ha dit la professora Margarida Casacuberta, “la figura de l’artista bohemi que havia consagrat tota la seva vida a l’art, fins a les darreres conseqüències”.
Les referències biogràfiques de què disposem sobre el nostre personatge són ben minses, fins i tot ridícules, si les comparem amb el devessall de dades que existeixen sobre els seus amics Rusiñol, Casas, Utrillo i Clarasó. Com hauran pogut comprovar, aquesta paupèrrima informació queda palesa en la mateixa necrològica de La Vanguardia que he llegit al començament, la qual no ens diu ni tan sols quants anys tenia Canudas en el moment de la seva mort.
Ramon Canudas va néixer l’any 1858 en una modesta botiga de queviures del carrer del Carme; l’indret, com tants altres de la Barcelona antiga, era un pobre interior fosc i trist, sense cap altra claror que la que rebia per reflex d’un pati situat al fons, el qual era estret i gris com un cel del nord.
Canudas va rebre una educació d’acord amb els escassos recursos de què disposaven els seus pares i de ben jove –a l’igual que Rusiñol– passà pel tràngol que suposa perdre un ésser estimat; concretament la seva mare, que com a única herència –i en això sí que no tingué la sort de Rusiñol– li deixà una naturalesa tan malaltissa que un petit aire el refredava i un excés de treball l’ajupia.
Així que va tenir l’edat suficient, Canudas decidí provar sort en el món de l’art. Primer es decantà per la pintura, però els pocs èxits que assolí en aquesta disciplina el decidiren a canviar els pinzells pel burí amb la intenció de fer-se un nom, ni que fos modest, com a artista gravador. El nostre home, doncs, aprengué tots els secrets de les tècniques litogràfiques i calcogràfiques, i va esdevenir gravador de planxes fines. Tot i ser pencaire de mena, Canudas no ambicionava grans coses; en tenia prou que la feina li donés per menjar i per anar tirant. Amb el temps, hauria pogut formar una família i viure tranquil·lament del seu treball.
El destí, però, s’encarregà de tirar per terra les seves aspiracions i de convertir Canudas en un bohemi per força. Com a Barcelona la feina de gravador no tenia gaire demanda, Canudas decidí marxar a París a la recerca d’un futur millor. Encara que no disposem d’una data concreta, cal suposar que això devia ser cap a 1877 o 1878, poc abans o poc després de complir els vint anys. Del que no hi ha dubte, però, i després ho comprovarem, és que Canudas es trobava a París a finals de 1879.
Com assenyala Clarasó en el seu llibret Notes viscudes, “amb molts treballs reuní el justet pel viatge i un cop allí es guanyava 10 cèntims de cafè amb llet al matí, begut a corre-cuita en una escala en anar a treballar; al migdia dinava en una tavernota, i al vespre, un plat de verdura, pa, vi; pagava 25 francs d’un quarto per domir i, si li sobrava algun cèntim, es feia rentar la mica de roba que tenia, i prou; ja no arribava a més el seu sou (...)El quarto que tenia per dormir era a dalt de tot, a les golfes, era d’aquells quartos com a París n’hi ha molts, d’estudiant d’artista. En Ramon tenia una taula bastant dolenta, falcada perquè era coixa, dues cadires velles que amb prou feines s’aguantaven, un llit de ferro que es portava el matalàs, una estufa que quan més fred feia menys volia encendre’s, gravats i dibuixos clavats a les parets amb xinxetes, penjat a un clau el barret de copa d’ales planes, que se’l posava quan es mudava (...), un bagul que semblava d’enterrament pobre on hi guardava la poca roba que tenia, i la pipa”.
AL TALLER DE DANIEL URRABIETA
A París, Canudas va conèixer les primeres misèries, els primers dubtes, les primeres solituds i tristeses que sent tot aquell artista que es troba lluny de casa, enmig d’una multitud que l’ignora i que passa pel seu costat amb absoluta indiferència. Quan ja estava a punt de defallir, entrà a treballar com a gravador al taller del dibuixant i pintor Daniel Urrabieta Vierge.
Arribats a aquest punt, faré un petit parèntesi i per parlar breument d’aquest personatge, del qual, aquí en el Cau es conserven tres dibuixos que són penjats al despatx i que fa uns mesos foren objecte d’una peça del mes a càrrec de Victòria Durà, conservadora del Museu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Daniel Vierge, que prengué el cognom matern per firmar les seves obres, havia nascut a Madrid el 1851 i era fill del gravador Vicente Urrabieta Ortiz. Dibuixant precoç, fou alumne de Federico de Madrazo i del paisatjista holandès Carl Haes a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. Als 18 anys s’establí a París amb els seus pares i no trigà a convertir-se en un dels primers dibuixants d’actualitat de la capital francesa, gràcies a les seves col·laboracions a Le Monde Illustré i La Vie Moderne, per a les quals il·lustrà els esdeveniments de la insurrecció de la Comuna de París. Posteriorment col·laborà en moltes altres publicacions periòdiques, com ara La Ilustración Española y Americana, The Century Magazine, Le Tour du Monde i La Ilustración Artística.
 |
| Daniel Urrabieta Vierge |
Com a corresponsal gràfic de premsa Vierge va viatjar molt i va il·lustrar centenars de notícies sobre guerres, revolucions i esdeveniments socials o culturals. Altrament, gaudí d’un gran prestigi com a il·lustrador bibliogràfic. La duradora amistat que mantingué amb Victor Hugo el portà a il·lustrar algunes de les seves grans obres, entre elles Nostra Senyora de París i Els miserables. Tanmateix, els seus treballs més importants en aquest terreny foren les il·lustracions que realitzà per a l’edició d’El Buscón, de Quevedo, publicada a París el 1882, i per a l’edició del Quijoteapareguda pòstumament a Nova York el 1904. Tot plegat, li va valer a Vierge la consideració de mestre de la il·lustració moderna i de precursor del fotogravat. Al seu llibre Souvenirs d’un enfant de Paris, el cronista Émile Bergerat, més conegut pel pseudònim de Caliban, rememora en un capítol la seva relació amb Daniel Vierge i, en un moment donat, es refereix a l’artista bo i dient: “Aquest treballador inesgotable es consumia sense adonar-se’n, amatent a totes les comandes (...) El catàleg de la seva obra, en el cas que es pogués redactar, deixaria afeblits tres benedictins a causa de la feina, i hom no trobaria en cap moment una peça mediocre. Sí, fou en veritat un gran artista, amb l’aureola de bondat i de geni”.
Fou, doncs, en l’estudi d’aquest gran il·lustrador on el nostre Canudas trobà feina al cap d’un temps d’haver aterrat a París. Malgrat la seva joventut, Vierge era ja llavors un artista conegut i, com a tal, disposava al seu taller d’un grup més o menys nombrós de gravadors que sabien interpretar fidelment el dibuix original del seu cap. En aquella època, per tal de poder imprimir imatges de grans dimensions, Le Monde Illustré havia començat a utilitzar un nou procediment que permetia dividir les fustes i les planxes en 8 i, fins i tot, en 16 trossos. Cada gravador, segons la seva especialitat, treballava una part seguint el dibuix de l’il·lustrador i, en acabat, es reunien els diferents trossos i s’acoblaven.
Si és veritat el que diuen Rusiñol i Clarasó, Canudas es convertí de seguida en un dels gravadors preferits de Daniel Vierge. El que no esmenten Rusiñol ni Clarasó és quant de temps va romandre Canudas al taller de l’insigne dibuixant. Rusiñol diu simplement que “allí pasóse algunos años”. Tanmateix, gràcies a una font secundària, un article de Peius Gener aparegut a la revista Pèl & Ploma el febrer de 1900, sabem que Canudas era a París el desembre de 1879. I aquesta curiosament és una de les poques dates certes que, avui per avui, disposem en relació al nostre personatge
 |
| La nevada del 1879 a París, segons un gravat de Félix Buhot |
Les inundacions de Múrcia a què es refereix Peius Gener han passat a la història com la Riuada de Santa Teresa, ocorreguda el 14 d’octubre de 1879, quan unes pluges torrencials desbordaren la conca del Segura i arranaren tota la Vega Baixa, l’horta murciana i la vall del Guadalentín. L’aiguat provocà la mort de gairebé 800 persones, 22.000 caps de bestiar i la pèrdua de 24.000 hectàrees de conreu.
L’impacte de la desgràcia fou enorme, fins al punt que la campanya promoguda en favor dels damnificats va traspassar les fronteres espanyoles. A la capital francesa, a finals 1879 s’edità un periòdic per recaptar fons anomenat Paris-Murcie, del qual aparegué un número únic i on col·laboraren els grans noms de la literatura francesa d’aquell temps: Victor Hugo, Alexandre Dumas, Alphonse Daudet, Frederic Mistral, Emile Zola, etc. D’altra banda, el 18 de desembre d’aquell mateix any, la premsa parisenca organitzà a l’Hipòdrom una gran festa a benefici de les víctimes de les inundacions. Com ressenyen l’abans esmentat Émile Bergerat i també Peius Gener, a la gran festa de l’Hipòdrom, en què prengué part molt activa Daniel Vierge, hi assistiren totes les primeres artistes franceses –entre elles Sarah Bernhardt– i tots els pintors, escultors, dibuixants i escriptors espanyols que llavors residien a París. L’Hipòdrom fou transformat en un poble del sud d’Espanya i s’hi celebrà una fira, una festa major i una tómbola. Segons explica Gener, l’encarregat d’anunciar aquesta tómbola no era cap altre que Ramon Canudas, el qual s’havia vestit convenientment de pagès català per a l’ocasió, aportant així el seu granet de sorra a la causa dels damnificats per la riuada de Santa Teresa.
Canudas treballà al costat de Daniel Vierge fins a la primavera de 1881. En aquella data, el dibuixant sofrí un sobtat atac d’apoplexia que el deixà paralitzat de mig cos, sense memòria i sense parla. Canudas i la resta de gravadors del taller de Vierge es quedaren sense feina d’un dia per l’altre. Una vegada més, el destí esguerrava les aspiracions del nostre gravador. Desorientat davant el camí que havia de prendre, Canudas tornà altra volta a Barcelona.
Quant a Vierge, amb els anys recuperaria la memòria, encara que no la mobilitat de la part dreta del cos. Amb una voluntat a prova de bomba, l’il·lustrador maldà per reprendre la seva tasca servint-se de la mà esquerra. Finalment ho aconseguí i acabà recobrant plenament el domini d’antany, de manera que no es pot advertir cap diferència entre les obres anteriors i posteriors a la malaltia. I així ho palesen les tres aiguades del despatx a les quals fèiem referència abans i que foren realitzades entre 1896 i 1900.
CONEIXENÇA D'UTRILLO, RUSIÑOL, CLARASÓ I CASAS
Tornem a Canudas i a les seves vicissituds. El retorn del gravador a Barcelona, cap a 1881-1882, coincidí amb la fundació del Centre d’Aquarel·listes, entitat nascuda a partir de la fusió de dues associacions artístiques preexistents. Sota la presidència de Tomàs Moragas, el mestre i protector de Santiago Rusiñol, el Centre d’Aquarel·listes inicià el seu camí la tardor de 1882. Malgrat el seu nom, l’activitat del centre estigué oberta de bell antuvi a d’altres activitats, com el dibuix, la pintura a l’oli i fins i tot l’escultura. A més, l’entitat disposava de sales de reunió que feien del centre una manera de club d’artistes.
Fou al Centre d’Aquarel·listes, del qual era soci des de la seva fundació, on el 1885 Rusiñol va conèixer Ramon Canudas. Els presentà Miquel Utrillo, que llavors exercia de secretari de l’associació. Utrillo i Rusiñol es coneixien des de la infantesa, quan les respectives famílies estiuejaven al balneari pirinenc d’Amélie-les-Bains. Després s’havien perdut de vista i, al cap dels anys, s’havien retrobat breument a l’Associació d’Excursions Catalana i més endavant al Centre d’Aquarel·listes, on van reprendre llur relació.
El que, ara per ara, no sabem és on, quan i en quines circumstàncies es van conèixer Miquel Utrillo i Ramon Canudas. En els seus escrits, Utrillo no en diu res del tema, quan fa esment del nom de Canudas. Segurament llur relació s’inicià també en el si del Centre d’Aquarel·listes, tot i que no podem descartar que ja s’haguessin conegut abans, cap a 1880, a París, quan Canudas treballava a l’estudi de Vierge, i Utrillo vivia en un apartament de la Place de la Madeleine en companyia del seu pare i del seu germà Josep.
Fos com fos, la qüestió és que, gràcies al Centre d’Aquarel·listes, a partir de 1885 Canudas i Utrillo travaren una forta amistat amb Rusiñol i, de retop, amb Enric Clarasó i Ramon Casas, que, com els altres tres, freqüentaven també l’associació. En els anys que vindrien, el quintet d’artistes esdevingué gairebé inseparable, fins al punt que entre ells s’anomenaven “Lleons” i “Cendrosos”, motius que els servien per distingir els que havien nascut al costat dret de la Rambla dels que ho havien fet al costat esquerre. Casas, Rusiñol i Utrillo eren “Lleons”, mentre que Canudas i Clarasó eren “Cendrosos”. Quan s’escrivien els uns als altres, les cartes acostumaven a anar encapçalades per un “Estimat Lleó” o “Estimat Cendrós”, fins que Canudas va morir el 1892 i Clarasó quedà com l’únic “Cendrós”.
Però això seria la dècada següent i estem encara al 1885. El maig d’aquell any, quan Canudas tots just acabava de conèixer Rusiñol o bé faltava poc perquè el conegués, el Centre d’Aquarel·listes organitzà una Exposició de Belles Arts al Museu Martorell de l’esplanada del Parc de la Ciutadella. L’exposició fou inaugurada el dia 23 de maig, i l’endemà el diari La Vanguardia en féu una petita ressenya on deia que a la mostra hi figuraven 32 aquarel·les, 30 dibuixos, 252 pintures a l’oli i 34 escultures. La llista d’artistes que hi prengueren part era força extensa. Hi havia, entre d’altres, Dionís Baixeras, Modest Urgell, Josep L. Pellicer, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Francesc Galofré i Oller, Eliseu Meifrèn i... Ramon Canudas, que presentà una petita pintura a l’oli que duia per títol Marina mercant. El fet que el gravador participés a l’Exposició del Centre d’Aquarel·listes no tindria res d’extraordinari, si no fos perquè anys més tard, un cop mort Canudas, Rusiñol i Josep Roca i Roca difongueren des de les pàgines de La Vanguardia una sucosa anècdota al voltant del quadre que després ha estat a bastament explicada i que diu molt del tarannà de Canudas.
 |
| Clarasó dibuixat per Casas |
Si fa no fa, la cosa va anar de la següent manera.
Un amic li preguntà a Canudas perquè li havia posat a la marina l’afegitó de mercant.
I Canudas respongué:“Bufa!. Doncs perquè no tinc cap altre desig que vendre-la”.
Acabada l’exposició, el mateix amic s’interessà per la situació del quadre:
–Ja has venut la teva Marina mercant ?
–No –va dir ell–, però ha anat de molt poc; de fet, ha anat de menys d’un pam.
–És que potser et van fer alguna proposta? –insistí l’altre.
–No, però un dels primers quadres que es van vendre fou el que estava al costat del meu. Per això dic que li ha anat de menys d’un pam.
I així fou. El quadre a què es referia Canudas s’havia venut per més de 200 duros, quan ell, pel seu, en demanava només 10 míseres pessetes. Amb tot, el nostre home es resignà amb bonhomia tot assegurant que una altra vegada seria més afortunat. Però com afirma Roca i Roca posant punt i final a l’anècdota, “en verdad, como afortunado, Canudas no lo fue nunca”.
Fora d’aquesta intervenció en la mostra organitzada pel Centre d’Aquarel·listes, poca cosa més sabem de la vida i de la tasca professional de Canudas durant aquests anys que el gravador residí a Catalunya, entre les seves dues estades a París. Segons el Diccionari “Ràfols” d’Artistes, Canudas prengué part amb un paisatge en el certamen artístic que es féu amb motiu de l’Exposició Universal de 1888. D’altra banda, per referències que em donà ja fa temps la professora Isabel Coll, sembla que a principis dels 80, tot just tornat de França, alguns dels seus gravats aparegueren a les pàgines de La Il·lustració Catalana.
(Continuarà)
----------------------------------
(1) Al començament de l’any 2000, en un article que vaig publicar a L’Eco de Sitges tot parlant de Canudas, vaig fer notar que alguna de les lletres –concretament la U– estava trencada a causa del pas del temps i que un parell més no trigarien a seguir el mateix camí si no es posava remei aviat. Fent-se ressò de la meva crida, el servei de cementiris tregué totes les lletres de bronze i, amb molt bon criteri, esculpí el cognom CANUDAS damunt la mateixa llosa.
(Continuarà)
----------------------------------
(1) Al començament de l’any 2000, en un article que vaig publicar a L’Eco de Sitges tot parlant de Canudas, vaig fer notar que alguna de les lletres –concretament la U– estava trencada a causa del pas del temps i que un parell més no trigarien a seguir el mateix camí si no es posava remei aviat. Fent-se ressò de la meva crida, el servei de cementiris tregué totes les lletres de bronze i, amb molt bon criteri, esculpí el cognom CANUDAS damunt la mateixa llosa.