90 anys del “delitto Matteotti” (I)
El març de 1926, tres homes eren condemnats a la població rural de Chieti, als Abruços italians, a sis anys de presó sota l'acusació d'homicidi premeditat. Els acusats s'anomenaven Amerigo Dumini, Amleto Poveromo i Albino Volpi. La pena fou invalidada per una amnistia al cap de dos mesos. L'any 1947 els dos primers van ser novament processats i condemnats a cadena perpètua, commutada per 30 anys de presó. Es tancava així un episodi iniciat el 10 de juny de 1924, quan Itàlia i tota Europa es commocionaren per l'anomenat delitto Matteotti. Enguany es compleixen 90 anys d'aquell episodi.
 |
| Primer número de "Pensiero e Volontà" |
LES ELECCIONS DE LA PORRA
Quinze mesos després d'haver assolit el poder gràcies a la Marxa sobre Roma, el 25 de gener de 1924 Benedetto Mussolini obtenia el decret de dissolució de les Cambres i fixava les eleccions per al dia 6 d'abril. El novembre de l'any anterior, havia lograt el recolzament de diputats i senadors per al seu propòsit de canviar la llei electoral. La nova llei (coneguda com a "Legge Acerbo", per haver estat elaborada per Giacomo Acerbo, sots-secretari de la presidència) disposava que qualsevol partit que aconseguís, com a mínim, una majoria del 25 % del vot popular, obtindria el 65 % dels escons del nou Parlament, mentre que el 35 % restant seria dividit proporcionalment entre les altres llistes (2).
Amb la intenció d'arribar a aquesta majoria del 25 %, Mussolini refusà les aliances amb els vells partits i confeccionà una llista nacional (l'anomenat listone), on també tingueren cabuda polítics no feixistes tan coneguts com De Nicola, Orlando i Salandra. Giolitti i els popolari de Sturzo, en canvi, van decidir presentar les seves pròpies candidatures, malgrat que a les seves files hi havia més partidaris del feixisme que no pas adversaris. A l'altre costat del ventall es situaren les formacions polítiques decididament antifeixistes: demòcrata-liberals, socialistes maximalistes, socialistes unitaris, comunistes i republicans.
 |
| Errico Malatesta |
Malgrat el triomf, les agressions van continuar, especialment en aquells indrets on els opositors havien fet un bon paper. Així, per exemple, referint-se a l'endemà mateix dels comicis, Pensiero e Volontà afirmava que "els primers resultats a la circumscripció de Llombardia no satisfan als feixistes, que es vengen amb represàlies contra els socialistes i, especialment, contra els clericals, invadint i destruint cooperatives, cercles, centres familiars i religiosos..."(5). Aquests atacs contra els popolari(repetits arreu d'Itàlia) van fer que el Vaticà clarifiqués momentàniament la seva tradicional postura ambigua envers el règim i es queixès obertament al govern per les violències i arbitrarietats que patien els seus partidaris. D'altra banda, en el si del Partit Nacional Feixista estava tenint lloc, des de mesos enrera, una agra polèmica ideològica entre Massimo Rocca, cap del corrent moderat, i Roberto Farinacci, ras de Cremona i portaveu del sector més radical i intransigent. Finalment, el 5 de maig, Rocca fou expulsat del partit per "deslleialtat política i indisciplina" (6).
 |
| Benedetto Mussolini |
Amb aquest paisatge de fons, el 24 de maig es va inaugurar la legislatura parlamentària, i aviat quedà clar que les relacions entre la majoria feixista i filofeixista i les diferents oposicions no estarien marcades per la cordialitat, sinó més aviat tot el contrari. El dia 28 es van produir ja els primers tumults, quan un grup de diputats feixistes, "per a vigilar millor els adversaris d'extrema esquerra, han anat asseure's estratègicament darrera seu, fotent-se de les tradicions parlamentàries que assignen aquells llocs a l'oposició" (7). La tensió arribà al seu punt màxim dos dies després, el 30 de maig, quan a l'hemicicle prengué la paraula Giacomo Matteotti, secretari del Partit Socialista Unitari.
Nascut a Fratta Polesine (Rovigo), al Vèneto, l'any 1885, en el si d'una família benestant, Matteotti havia estat condemnat per "derrotisme" durant la Primera Guerra Mundial i l'havia acabada com a simple soldat ras. Diputat a les tres legislatures de postguerra, el 1922 havia accedit al secretariat del PSU i s'havia convertit en un dels crítics més durs i rigorosos del feixisme. I l'any següent havia publicat un llibre titulat Un anno di dominazione fascista, on recollia els episodis més destacats de la violència del règim i on els discursos del Duce eren contrastats conscienciosament amb el passat anarquitzant del jove Mussolini (8).
 |
| G. Matteotti (segon per la dreta) |
Amb aquest discurs el diputat socialista va signar la seva sentència de mort. El dia 10 de juny, entre quatre i dos quarts de cinc de la tarda, Matteotti va sortir del seu pis de Via Pisanelli per a dirigir-se cap a Montecitorio, seu del Parlament italià. Tot caminant pel Lungotevere Arnaldo da Brescia (indret molt cèntric, prop de Piazza del Popolo), el diputat socialista "és agafat en un parany per cinc 'desconeguts' que l'assalten, l'arrosseguen i l'in-trodueixen en un cotxe ja preparat, mentre l'agredit es debat inútilment i demana desesperadament ajut. Ningú no hi acudeix; i l'automòbil arrenca cap el solitari camp romà, on desapareix. Després de 24 hores, la desaparició és advertida i denunciada, però només dos dies després la policia sembla prendre-s'ho seriosament, sota l'empenta de l'opinió pública, aterrida, commoguda i irritada pel nou delicte feixista" (10).
 |
| El cotxe en què fou segrestat Matteotti |
 |
| Amerigo Dumini, un dels assassins |
A partir del mateix 13 de juny van començar les detencions dels principals implicats en l'assassinat. Amerigo Dumini fou el primer en ser arrestat. Posteriorment van ser detinguts Volpi (agafat el dia 16, quan intentava fugir cap a Suïssa), Marinelli (18 de juny), Viola (25 de juny) i Poveromo (28 de juny) (14). Malacria, inicialment, aconsegui fugir i logrà arribar fins a Marsella, però l'octubre el govern francès l'extradità a Itàlia (15).
NOTES
(1) Durant aquells dos anys, Malatesta publicà un total de gairebé 70 números, que es poden consultar a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona (l'últim que hem vist porta data del 10 d'octubre de 1926). A part de Malatesta, a la revista hi col×laboraren, entre d'altres, Carlo Cafiero, Luigi Bertoni, Carlo Molaschi i Luigi Fabbri. La majoria d'articles són de caràcter doctrinari, però n'hi ha uns quants que fan referència a la situació política italiana d'aleshores. Tanmateix, el més interessant de tot, i el que bàsicament hem utilitzat per a elaborar aquest treball, és la secció anomenada "Crònica de la quinzena", consistent en dues o tres pàgines, al final de la revista, on es resumeixen, quasi telegràficament i dia per dia, els fets més destacats ocorreguts durant les dues setmanes anteriors. Al llarg de l'any 1924, la revista fou segrestada només un cop, concretament el número corresponent a l'u d'agost. Aquest segrest fou el preludi d'altres que, de manera sis-temàtica i periòdica, tindrien lloc a partir del cop d'Estat del 3 de gener de 1925. Durant aquell any, Pensiero e Volontà fou re-tirada de la circulació en 10 de les 16 ocasions que sortí al car-rer. D'aquesta persecució se'n ressentí especialment la "Crònica de la quinzena", que ja a partir de l'u de febrer de 1925 va desaparèixer per sempre més: "En no poder publicar els fets tal i com s'esdevenen, perquè el Prefecte, o algú per ell, els troba... excitants, preferim suprimir, fins a nova ordre, aquesta rúbrica, que realment resulta la més subversiva de totes" (Pensiero e Volontà, 3, 1-2-1925).
(2) Edward R. Tannenbaum, La experiencia fascista. Sociedad y cultura en Italia (1922-1945), Alianza, Madrid, 1975, pàg. 66.
(3) Vegeu Pensiero e Volontà, 4 (15-2-1924), 5 (1-3-1924), 6 (15-3-1924), 7 (1-4-1924) i 8 (15-4-1924). La llista de coaccions, agressions, assassinats, crema d'impremtes, etc., és prou llarga i il×lustrativa.
(4) Pensiero e Volontà, 9 (1-5-1924). També Tannenbaum, op.cit., pàgs. 66-67.
(5) Ibid.
(6) Sergio Zavoli, Nascita di una dittadura, Oscar Mondadori, Milano, 1983, pàgs. 282-283. Nascita di una dittadura fou, abans que res, una sèrie televisiva on a partir d'una sèrie d'entrevistes es feia un repàs a la història italiana dels anys 1914-1926. Al convertir-se en llibre, fou hàbilment reestructurat en un volum on història escrita i història oral es conjunten a la perfecció.
(7) Pensiero e Volontà, 12 (15-6-1924).
(8) Max Gallo, Vita di Mussolini, laterza, Bari, 1967, pàgs. 145 ss.
 |
| Indret on fou segrestat Matteotti |
(8) Max Gallo, Vita di Mussolini, laterza, Bari, 1967, pàgs. 145 ss.
(9) Zavoli, op.cit., pàgs. 190-191. Vegeu també Richard Collier, Duce! Duce! Ascenso y caída de Benito Mussolini, Acervo, 1987, pàgs. 78-81, on es fa una narració molt novel×lesca (i no ho diem en sentit pejoratiu) del discurs pronunciat per Matteotti.
(10) Pensiero e Volontà, 13 (1-7-1924), i Collier, op.cit., pàgs. 81-84.
(11) Collier, a diferència de Pensiero e Volontà i de Zavoli, afegeix el nom d'un sisè agressor: Filippo Panzeri.
(12) Segons declaracions d'Arturo Fasciolo, aleshores secretari personal de Mussolini, a Zavoli, op.cit., pàgs. 182-185. Fasciolo afirma també que la "Ceka" va nèixer i va desenvolupar les seves activitats amb el ple coneixement de Mussolini, i que aquest inclús va arribar a tenir contactes personals amb Dumini arran de l'agressió al feixista dissident Alfredo Misuri, el maig de 1923 (poc després de l'esclat de l'afer Matteotti, Fasciolo, que va parlar amb els assassins del diputat la mateixa nit del crim, es va exilar a França fins el 1936; vegeu Zavoli, op.cit., pàgs. 191-193 i 264-265). En canvi, a Collier, op.cit., pàgs. 83 i 87-88, es dóna la versió que Marinelli actuava a espatlles de Mussolini i que, després de l'assassinat de Matteotti, el Duce "se lanzó a descubrir la verdad. Giovanni Marinelli reconoció, bajo presión, haber dado a Dumini la orden directa de secuestrar al diputado; y tambien reconoció (...) que los recibos firmados, donde figuraba la cantidad percibida por cada asesino, se encontraban en la caja fuerte de su despacho".
(13) Pensiero e Volontà, 13 (1-7-1924).
(14) Pensiero e Volontà, 13 (1-7-1924) i 14 (15-7-1924).
(15) Pensiero e Volontà, 21 (1-11-1924) i 2 (16-1-1925).