70 anys després del seu pas per Sitges, l'assaig d'investigació El marqués y la esvástica fa ressorgir la llegenda negra del periodista
7 d’octubre del 1943. Un escriptor i periodista madrileny, de nom César González-Ruano (CGR), arriba a Sitges mig d’amagat. No el coneix ningú, a excepció del també reporter Miquel Utrillo Vidal. Ambdós havien coincidit a la penya del cafè de Recoletos de Madrid entre l’estada de Ruano a Berlín (1933) i la seva oportuna marxa a Roma tres mesos abans de la guerra civil.
Un home sense passat no és un home, no existeix, deia Simenon. L’afirmació va com l’anell al dit per confirmar, set dècades després, el que molts sitgetans que el conegueren ja sospitaven de CGR. Però el que s’explica en el llibre de Rosa Sala i Plàcid Garcia-Planas, El marqués y la esvàstica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado, supera amb escreix tots els rumors que corrien per la vila a mitjan anys quaranta. El tràfic de joies, antiguitats i divises que sempre sortia en la conversa quan algú al·ludia a l’escriptor és peccata minuta al costat de les proves inculpatòries que presenten els autors.
 |
| Ruano en els anys de París (1942), vist per Pedro Flores |
En els quatre anys que residí aquí, CGR es ficà a la butxaca força sitgetans per la seva simpatia, la seva bona educació i la seva manera d’escriure. Ho ha dit Ventura Sella, el qual amb 17 anys conegué personalment l’escriptor i li dedicà un parell d’articles primerencs a El Eco de Sitges. Agraït, Ruano etiquetà Sella com “a promesa cierta y brillante de las letras” en el seu Huésped del mar (1945). Ara, aquell CGR educat i simpàtic que sempre parlava bé de Sitges ha esdevingut opac de sobte per la seva connivència interessada amb el nazisme i pels articles antisemites que publicà entre el 1936 i el 1943. Curiosament, ni un de sol fou inclòs en els tres volums –prop de 3.000 pàgines– que apleguen bona part de la seva obra periodística. El curador de l’antologia confessà a Sala i Garcia-Planas que no li interessava el CGR d’aquella època judeofoba.
He dit “connivència interessada”. I és que a CGR se li pagava –puntualment i de manera esplèndida– des de l’ambaixada alemanya de Madrid perquè propalés la ideologia del Tercer Reich a través dels diversos diaris en què col·laborava. Els diners sortien directament de la caixa de Goebbels, el totpoderós ministre de Propaganda nazi. Amb el seu nom o amb pseudònim, Ruano escriví frases autènticament escruixidores que encara avui fan posar els pèls de punta a qui les llegeix. “El judío es un masoquista y un ventajista de la persecución. Como en una lucha japonesa, el judío empieza a ganar cuando está debajo del adversario”, afirmava el 1938 des d’ABC. Algunes vegades només estampava el seu nom a l’article, sense tocar ni una coma al text que havia redactat un altre amb el vistiplau dels alemanys. Però sense cap mena d’escrúpol ni d’ètica periodística, CGR lliurava el text a un diari i parava la mà per cobrar doblement del rotatiu i de l’ambaixada.
Malgrat que també parlen de les seves estades a Berlín i Roma, el moll de l’ós del llibre de Sala i Garcia-Planas són els tres anys (1940-1943) que Ruano va passar al París ocupat pels nazis. Un període convuls i de podridura moral on el periodista encaixà de meravella. “Vivia de fer tripijocs al mercat negre, del proxenetisme i del tràfic de salconduits”, declarà un funcionari de l’ambaixada alemanya a França. L’acusació de vendre passaports falsos a jueus que volien fugir a Espanya no és cap novetat. José Carlos Llop ja ho explicà a París: suite 1940(RBA, 2007), una obra magnífica i de lectura molt recomanable, a mig camí entre la narrativa i l’assaig. Amb unes pautes semblants a les de la novel·la d’intriga, Llop hi confronta els diversos textos (periodístics i de ficció) que el mateix CGR va escriure sobre aquella època, amb l’objectiu de crear una realitat diferent que va més enllà de la literatura autobiogràfica ruanesca.
 |
| CGR i Mary de Navascués, amb qui tingué 4 fills |
Tot i que a penes és citada mitja dotzena de vegades, l’obra de Llop és molt present a El marqués y la esvàstica. Tampoc s’esmenta gaire un altre llibre molt notable, aparegut fa dos anys i en el qual CGR comparteix protagonisme amb tres personatges tan inquietants i tèrbols com ell: el policia franquista Pedro Urraca, que detingué –entre d’altres refugiats– el president Lluís Companys: el delinqüent de baixa estofa Albert Modiano (pare de l’escriptor Patrick Modiano); i el contrabandista jueu d’origen tunisià André Gabison, que després de col·laborar amb la Gestapo residí a Espanya fins a la seva mort com un ciutadà ben honorable. Els quatre prenen vida a Noche y niebla en el París ocupado. Traficantes, espías y mercado negro, de l’historiador Fernando Castillo (Fórcola, 2012), que recrea magistralment l’atmosfera que es respirava a Europa en aquells anys boirosos. Entre d’altres coses, Castillo afirma que no és improbable que Gabison i CGR es coneguessin, atès que coincidiren a París, San Sebastián, Madrid... i també a Sitges!
CGR porta camí de fer córrer tanta tinta com la que ell utilitzà per escriure els seus milers d’articles. Ho deixo aquí amb una pregunta que ja és al cap d’alguns sitgetans: cal retirar el nom de Ruano dels jardins de la Ribera? La propera setmana seguirem.