Molts són cridats, però pocs són escollits
Fa uns dies Agustí Carbonell Mestre qüestionava a través de les xarxes socials si s’ha de mantenir el nom de “Jardins de César González-Ruano” als parterres que hi ha al costat d’El Chiringuito. Un cop llegit tot el que s’explica a El marqués y la esvàstica, CGR ha esdevingut –per dir-ho suaument– un individu incòmode als ulls de no pocs sitgetans. M’han assegurat, d’altra banda, que la regidora de cultura ha rebut diverses peticions perquè el nom de Ruano desaparegui definitivament d’aquell indret. Un amic em diu que Rosell s’hi ha mostrat favorable, tot i que dubta seriosament que s’atreveixi a donar un pas així.
Reconec que la decisió de la regidora no és fàcil. Si agafem la balança, cal veure què pesa mes, si les lloances que CGR dedicà a la nostra vila o bé el passat filo-nazi del periodista. Ventura Sella digué, en un article d’ara fa deu anys, que Ruano produí, “en castellà, les proses més boniques que s’han escrit sobre la nostra vila”. En comparteixo l’opinió. CGR parlà de Sitges no tan sols a Huésped del mar, sinó també a d’altres obres: a Mi medio siglo se confiesa a medias, a Mis casas, a Nuevo descubrimiento del Mediterráneo. I a partir del 1943 escampà el nom de Sitges i dels seus vilatans més il·lustres (Sisquella, Benaprès, Planes, Serrano, etc.) per nombrosos diaris i revistes d’àmbit estatal com ara ABC, La Vanguardia o Destino. Sense oblidar els molts llibres que esborrallà d’aquí estant.
A l’altre costat de la balança tenim els articles racistes –fastigosament racistes– que Ruano escriví als anys trenta i quaranta, els quals ofenen la memòria del poble jueu i indignen a diversos sitgetans. Cal seguir l’exemple de la Fundació Mapfre (dipositària del seu llegat literari), que s’ha apressat a suprimir el nom del premi CGR que atorgava des del 1975 i canviar-lo per un altre de neutre i gens compromès? O s’ha de fer la vista grossa mentre es recita en veu alta allò de “Sitges limita al este con las Indias de los virreyes....”? Més fàcil ho tenen els propietaris d’El Chiringuito. Només a ells els pertoca la decisió de conservar o treure el plafó mosaic que hi ha a l’exterior i que fa referència al pas de Ruano per aquell establiment.
A les antípodes de CGR trobem David Jou i Andreu, que en el ple de dilluns vinent esdevindrà Fill Predilecte de Sitges, el màxim honor al qual pot aspirar qualsevol sitgetà o sitgetana de naixement. La proposta sorgí fa uns mesos del G.E.S. i de seguida s’hi afegiren d’altres entitats i col·lectius de la vila, convençuts tots que Jou mereix sense cap mena dubte aquest gran honor –el més alt a què pot aspirar un sitgetà o una sitgetana– per la seva mateixa vàlua i per la cívica contribució feta durant el darrer mig segle en molts àmbits de la vida local.
Tinc pendent de llegir Memòria de navegacions, l’últim llibre de Jou i el més personal. Per tant, no en puc dir res. Però dues persones que sí l’han llegit coincideixen a assenyalar que el vell capità no es deixa res al tinter a l’hora de posar negre sobre blanc la seva intensa vida, i que ho fa amb la sinceritat diàfana del nonagenari que no té res a amagar. Si no m’erro, David Jou és el 28è sitgetà que esdevé Fill Predilecte de la vila, des que fa 117 anys Josep Vidal Martí encetà la llista. I és el primer que, en vida, rep aquesta distinció des d’aquell llunyà 1992 en què l’ajuntament presidit per Jordi Serra nomenà Rafael Casanova Termes (el darrer sitgetà en ser honorat amb el títol de Fill Predilecte, Salvador Picas Fígols, ho fou pocs mesos després de morir, l’any 2007. Cal celebrar, doncs, que aquesta vegada hàgim arribat a temps. Quina gràcia té, rebre una distinció d’aquesta vàlua, si ja no ets entre els vius?).
S’evidencia, doncs, l’asserció de l’Evangeli segons Mateu: “Perquè molts són cridats, però pocs són escollits”. I això val també per a Ruano. Què hauria passat si les autoritats de l’època en què CGR visqué aquí l’haguessin nomenat Fill Adoptiu de Sitges? Ben segur que ara tindríem un problema molt més complex que no pas el d’uns simples jardins.