C. González-Ruano i H. Schönhof
Vagi per endavant que les línies que segueixen no són en absolut originals. Avui aquesta columna es fa ressò de la proposta que el passat dissabte sorgí durant la presentació del llibre El marqués y la esvàstica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado, amb la presència dels seus autors, Rosa Sala i Plàcid Garcia-Planas. Al començament de l’acte, prengué la paraula la regidora de Cultura, Mireia Rosell, la qual assegurà que l’Ajuntament té la intenció de treure ben aviat el plafó ceràmic que des del 1976 dóna nom als jardins dedicats a González-Ruano.
 |
| Rosa Sala i Plàcid Garcia-Planas el passat dissabte al Retiro (Foto: Fernando Vecino) |
Però un cop retirat, què? Ens oblidem del tema i ja està? Sala i Garcia-Planas són partidaris de col·locar un nou plafó amb les tretze estrofes del poema “Cançó dels pescadors de perles”. Reproduït en l’original francès a la pàgina 390 d’El marqués y la esvàstica, el poema fou escrit per Hans Schönhof i publicat a l’estiu del 1941 al primer número La Main à Plume, una revista surrealista que es distribuïa clandestinament al París ocupat.
Qui era Hans Schönhof? Poca cosa se sap d’ell. Nascut a Txecoslovàquia el 1913, Schönhof abandonà Praga quan l’exèrcit alemany ocupà els Sudets, a la tardor del 1938, i es refugià a París. Amb un fals passaport francès, allí participà activament al grup de La Main à Plume, els membres del qual es reunien a un cafè de Montparnasse, al costat mateix del cementiri, que també freqüentava Ruano: Les Quatre Sergents.
 |
| Reunió del grup La Main à Plume a París la primavera del 1943 |
Com s’evidencia en el llibre, la història és més prolixa en detalls. Però per resumir-ho direm que Ruano travà coneixença amb Schönhof i els surrealistes deLa Main à Plume. En algun moment, Ruano proposà al txec l’oportunitat d’aconseguir-li, a través dels seus amics de l’ambaixada espanyola a París, un passaport autèntic i un visat per poder entrar a Espanya. No pas de franc, és clar, sinó a canvi de diners o bé d’obres d’art.
El juny del 1942 Ruano i Schönhof foren detinguts per la Gestapo i enviats a la presó de Cherche-Midi, on ambdós compartirien cel·la en companyia d’altres individus. El dia del seu alliberament, abans de marxar de la presó, Ruano denuncià davant els alemanys a tots els seus companys de cel·la, Schönhoff inclòs, el qual poc després fou traslladat al camp de Drancy, com a pas previ de la seva deportació a Auschwitz, on moriria gasejat el 23 de setembre següent.
 |
| La presó parisenca de Cherche-Midi el 1961, en ser enderrocada |
La història, ja de per si terrible, posa els pèls de punta quan llegim, de la mà de Sala i Garcia-Planas, el que Ruano –sense anomenar-lo– deixà escrit de Schönhof el 1946 tot parlant de Cherche-Midi: “tenia de vecinos de cama a un pintor judío de nacionalidad checa a quien habían denunciado que vivia con falsos papeles franceses [....] Tenía algo de alimaña o de mono vicioso. Cuando comía, esta sensación de animalidad llegaba a su colmo”. Em pregunto, a l'igual que els autors d’El marqués y la esvàstica, quina insana malvolença podia moure Ruano a denigrar així un home l’arrest del qual ell mateix havia provocat i que acabà morint a Auschwitz per culpa dels seus tripijocs i estafes.
Només per això, ja val la pena que esborrem de la Ribera el nom del botxí que va viure entre nosaltres i en el seu lloc posem el de la víctima fins ara anònima, bo i reproduint la “Cançó dels pescadors de perles”. Un poema que, coneixent el final terrible de Hans Schönhof, té un cert to premonitori:
Aixeques les xarxes del vespre
i portes a la riba una dona
amb el somni mullat d’algues nues,
meteors enfonsats han il·luminat els seus cabells
sobre la seva pell brilla la llum pàl·lida de les aigües ofegades,
els seus membres emmotllats per la fragilitat feta pedra
de les tempestes caigudes a la mar.
Un monstre desconegut
es mou entre les seves cames.
Són les llàgrimes de la mar,
les llàgrimes de les llàgrimes de la terra.
I és per això que els seus petons són amargs
com cristalls de somnis morts.