Sitges, 8 de setembre, cap a tres quarts de set de la tarda. Estic assegut tranquil·lament al jardí d’un cèntric local de la vila. La cambrera m’acaba de portar un gintònic, mentre espero que arribi un amic al qual fa temps que no veig. De sobte, a la meva esquena, escolto una veu femenina vagament coneguda que diu:“L’alcalde s’està quedant més sol que la una”. I tot seguit, una altra veu opina: “A mi m’ha caigut als peus ja fa dies. Aquesta vegada....”.
La frase queda en suspens. Em tombo lleugerament (qui s’hi hagués pogut resistir?) i veig dues dones que no arriben a la cinquantena. A una la conec força: treballa a l’Ajuntament; a l’altra, només de vista. Ens saludem amb un mig somriure avergonyit. Elles saben que les he escoltades i jo sóc conscient que m’han reconegut abans que em tombés. Per això la frase s’ha tallat. M’he quedat amb les ganes de saber què venia després d’”aquesta vegada...”.
Mentre assaboreixo el gintònic, la conversa de les dues dones prossegueix per d’altres viaranys més domèstics: “quines ganes tinc que comenci l’escola”, “aquests 15 dies no s’acaben mai”, etc. El meu amic m’envia un SMS dient que arribarà una mica més tard, que els trens van fatal. “L’alcalde s’està quedant més sol que la una”. Si la frase la diu una treballadora amb dues dècades d’experiència a la Casa Gran, per alguna cosa serà. Si més no, els que treballen a l’Ajuntament saben moltes més coses que no pas la resta de la ciutadania. Veuen i viuen en primera persona les actituds, els comportaments i les manies dels nostres governants locals. Les fílies i les fòbies.
Potser sí que s’està quedant sol, l’alcalde de Sitges. De fet, s’ho ha guanyat a pols. S’ha enemistat obertament amb la regidora d’Urbanisme Elena Redondo i amb els seus antics socis de govern; s’ha enemistat amb persones que li donaven tot el seu suport incondicional quan era el cap de l’oposició municipal i que després s’han vist apartades gairebé d’un dia per l’altre; s’ha enemistat amb particulars i col·lectius que, més enllà de la ideologia política, el consideraven una persona dialogant i propera. No fa gaires setmanes, sense anar més lluny, el senyor alcalde va entrar en un establiment comercial de Sitges i ni tan sols va dir bon dia. Els que eren a dins encara ho recorden amb estupefacció.
Falten vuit mesos per a les eleccions municipals i Miquel Forns ja ha dit en més d’una ocasió que li agradaria tornar a ser candidat a l’alcaldia per CiU. Per si de cas sorgeix algun altre candidat i s’han de celebrar primàries, darrerament s’han fet militants de Convergència diverses persones del seu entorn més immediat a les quals els perilla la menjadora si Forns no surt escollit alcaldable.
Forns ha cremat més cartutxos en tres anys que no pas els seus antecessors en el càrrec en dues llargues legislatures. Els pocs que li queden els haurà de gestionar amb prudència si no vol prendre mal. Potser fora bo que sortís al carrer per escoltar els ciutadans (i desitjar-los, de passada, un bon dia). Tot i que a hores d’ara per a molts sitgetans i sitgetanes Miquel Forns s’assembla cada vegada més al protagonista d’El vestit nou de l’emperador.