El passat 26 de setembre, en un intent de justificar certes actuacions de la Nova Minoria, Jaume Freixes publicava a les pàgines de L’Eco de Sitges un curiós article amb el críptic títol de “Podem? Però alguns ja no poden...”. Entre d’altres coses, el periodista de TV3 i marit de la senyora Mònica Gallardo–cap de comunicació de l’Ajuntament de Sitges– afirmava sense embuts que l’actuació del nostre govern municipal “ha desconcertat a propis i estranys i, de la nit al dia, li han començat a sortir de sota les pedres adversaris que han vist... ¡oh sorpresa! com l’Ajuntament es disposava a tractar tothom per igual, al marge de quin sigui el full de serveis al poble (...), al marge dels cognoms i de les nissagues familiars i sense arrugar-se davant de pressions ni coaccions de cap tipus”.
I tot seguit, amb un entusiasme imagino que sincer, proclamava: “Qui ens ho havia de dir fa uns anys que aquest govern, el de la dreta de tota la vida (...), havia de posar potes enlaire el sistema de relacions, complicitats, protectorats i repúbliques independents que, durant anys i panys, amb governs d’un i altre color, ningú s’havia atrevit a qüestionar”.
De tot el que deia el senyor Freixes en el seu escrit, estic d’acord en una cosa. Una gran part de les complicitats i relacions fructíferes que l’administració local havia forjat al llarg de molt de temps amb associacions i particulars de la vila (tant és el sector al qual pertanyessin: turisme, cultura, esport, benestar social...), han estat bandejades de mala manera i sense cap raonament, amb una estultícia rabiosa que, molt sovint, ha tingut el seu origen en l’enveja i la rancúnia d’algú o d'alguns que, ni en somnis, mai van pensar que arribarien a manar tant. I com tothom sap, l'enveja és una mala consellera.
Té raó, Jaume Freixes. Ara els veïns del Perpetuo Socorro potser són més iguals que els de Terramar, però no tan iguals com els dels carrers Bonaire i Joan Tarrida. Ara, uns pocs afortunats poden ocupar un càrrec de màxima confiança sense tenir la titulació acadèmica idònia. Ara, els comerciants i els empresaris del sector turístic han d’assabentar-se de tot allò que els afecta a través de la premsa. Ara, diversos autònoms de la cultura de prestigi internacional, els quals havien escollit Sitges per treballar i per viure-hi, s’estan plantejant marxar d’aquí perquè no se’ls valora com es mereixen (per cert, quant de temps haurem d’esperar per veure a la Plaça dels Artistes sengles plaques amb els noms d’Horacio Elena i Francesc Rovira?).
El més penós de tot, però, és que aquelles complicitats i relacions que Freixes tant celebra que s’hagin posat potes enlaire, no han estat reemplaçades per res, ni bo ni dolent. Qualsevol vila, per petita que sigui, té uns agents socials, econòmics i culturals que vehiculen les preocupacions i els interessos de la ciutadania. Avui dia, a Sitges, aquests agents prefereixen passar desapercebuts o dir les coses amb la boca petita, en petit comitè, no fos cas que la guàrdia pretoriana de l’alcalde se n’assabentés i els busqués les pessigolles. I mentrestant, van comptant els mesos que falten per a les properes eleccions municipals, amb el desig que la maltempsada s’acabi l’any vinent i les urnes foragitin de la Casa Gran a tots aquells que prediquen transparència però actuen amb l’opacitat més absoluta.
No vull acabar aquestes línies sense aportar el meu modest granet de sorra al Pressupost Municipal Participatiu del 2015 (una bona pensada, tot s’ha dir). Cada dos per tres ens omplim la boca sobre la idiosincràsia de Sitges i el ben parits que som. Entre aquests trets que ens identifiquen i dels quals estem tan orgullosos, hi ha una bona col·lecció de cases i edificis singulars que els visitants fotografien constantment sense saber ben bé si es tracta d’un exponent modernista o neogòtic.
Em pregunto si costaria molt que a les façanes d’aquests edificis s’hi posés una petita placa de metacrilat on constés el nom de la casa, el seu estil arquitectònic, la data en què fou aixecada i l’arquitecte que la projectà. Potser no cal posar-la a tots els edificis, però sí als més emblemàtics i més cèntrics de Sitges. I ja posats a demanar, en un angle del metacrilat es podria posar un codi QR amb al qual, a través de mòbils i tauletes, es pogués connectar amb un enllaç d’Internet on qualsevol interessat pogués trobar –en diversos idiomes– quatre dades bàsiques sobre l’edifici en qüestió. Viles que no presumeixen com nosaltres del seu pedigrí, ja ho han fet, i la iniciativa han tingut una gran acceptació, tant entre els turistes com entre els mateixos habitants.